Sembla ser que, de tant jugar al futbol pels més diversos camps amb “La partida”, el seu molt ben acollit
espectacle anterior –que per cert, del 25 al 27 de febrer es podrà veure a
Barcelona, no pas al Camp Nou, sinó al Mercat de les Flors- , Vero Cendoya li
ha agafat gust a la gespa. Tornant al futbol: hi ha seguidors d’un equip que,
de tant com s’estimen els seus colors i
de tan com han gaudit al seu estadi, voldrien un cop morts reposar per sempre
més sota la seva gespa: recordeu que
aquesta circumstància, ens la plantejava el molt culer Marc Artigau a la seva
obra “Caïm i Abel”. Doncs , si resulta que has viscut molts dels millors moments de la teva vida al
càmping en el qual has passat un grapat d’estius, per què renunciar a que sigui
precisament la seva gespa la que aculli el teu descans etern?
Així ho ha volgut la difunta mare de les tres germanes que protagonitzen aquest
espectacle amb el qual Cendoya, deixant una mica més de banda la dansa que a
les seves propostes anteriors però sense oblidar-se mai de pautar de forma
brillant la coreografia de cada gest i de cada moviment, transforma en acció
escènica un text de Natza Farré. I davant tan insòlit enterrament, i de retorn
al càmping de la seva infància, les tres germanes no poden evitar posar-se una
mica a fer balanç . Un balanç d’aquells en els quals l’humor s’imposa al to
solemne propi d’aquelles obres teatrals en les quals una circumstància
dramàtica, fa sortir a la llum totes les frustracions acumulades al llarg de
l’existència.
Però , evidentment, encara que li posin gresca
al tema i ens facin riure sovint, també aquestes germanetes en tenen un munt,
de frustracions que han deixat un pòsit d’amargor, i de somnis i projectes que
encara es resisteixen a enterrar sota la gespa de qualsevol càmping repetint-se
que encara poden ser possibles. Tot i que tampoc no tinguin masses perspectives
de fer-los realitat. I tot i que , sovint, ni elles mateixes es creguin
l’autoengany de realització personal que per moments volen fer-se creure entre
elles, i a nosaltres mateixos.
En qualsevol cas, tot plegat ens arriba sense
masses escarafalls ni excessos de dramatisme, encara que de tant en tant vingui
de gust rebolcar-se en la gespa com si s’estigués fent un exercici de catarsi
emocional. I ens arriba també sense necessitat de donar-nos masses explicacions en torn a com els hi han
anat sortint les coses al llarg de la vida a cadascuna d’elles, encara que
agafant una mica d’aquí i una mica d’allà, et puguis fer un quadre força
aproximat sobre la seva personalitat. I també , sobre les més o menys
quotidianes disfuncions del seu grup familiar i d’aquesta mare recentment
enterrada que – com ja posa en evidència
el seu últim desig funerari- es diria que no va respondre mai a la imatge de
mare més o menys prototípica. Però
Cendoya i les seves excel·lents companyes escèniques – Alba Florejachs i Gloria
Sirvent- , saben que de tant en tant i al ben mig del seu singular dol, toca
fer un saludable exercici d’afirmació personal, i recordar-se l’una a l’altra
que al cap i a la fi, la seva infància compartida no va estar pas malament,
gens malament. I si ho va estar en algun moment, tampoc es tracta ara de fer-se
mala sang. El que cal, és passar una bona estona al càmping de la vida. I fins
i tot, substituir les baralles habituals que acostumen a ensenyar el nas a l’hora de repartir-se herències per una
partida de bingo ben plena d’humor, tristesa latent, petits i agradables
retrets personals i atacs d’inevitable rivalitat.
