Quan fa ja més de tres dècades va esclatar aquella Guerra del Golf en la qual una coalició de països comandada pels Estats Units va llançar les seves forces contra l’exercit iraquià que havia envaït Kuwait , el dictador Sadam Hussein va qualificar aquell enfrontament bèl·lic com “la mare de totes les batalles”. Però com és ben sabut, si cal buscar la més genuïna mare de totes les batalles i de totes les guerres, cal tirar molt més cap en darrera en el temps, i dirigir la nostra mirada cap a la guerra de Troia. No pas perquè fos ni de lluny la primera guerra de la humanitat: només cal pensar en els micos humanitzats de “2001.una odissea de l’espai” per tal de tenir present que els primers bèl·lics vessaments de sang havien començat molts mil·lennis abans. Però sí, perquè allò que va passar a Troia ha jugat un paper fonamental en la configuració del nostre imaginari col·lectiu, forma part essencial del legat cultural que hem rebut com a herència , ha contribuït d’allò més a definir un seguit de patrons comportamentals amb els quals ens podem identificar, tant si es tracta de rebutjar-los com de fer-los nostres, i aconsegueix que els versemblants fets històrics convisquin sense problemes amb mites i deus de dubtosa versemblança . I també ( i segons com es miri , potser aquest és l’aspecte que millor explica la projecció que segueix tenint damunt nostre aquell conflicte), perquè té la poderosa qualitat de traspassar la barrera de la lluita pel poder originada per motius polítics, econòmics i/o religiosos, i passar del camp de batalla al palau o al domicili privat en el qual, les conseqüències dels fets bèl·lics, es transformen en terribles tragèdies familiars. Els anònims cadàvers que omplen els camps de batalla i les gestes dels grans herois que queden immortalitzades pels poetes cecs, són el preàmbul dels crims que cometen pares, mares, fills i filles i altres parenteles , a la recerca d’impossibles venjances que , lluny de tancar el cercle, el perpetuen indefinidament.
Què hagués passat, si la guerra de Troia no hagués tingut lloc? D’altra banda, una possibilitat contemplada per alguns historiadors que dubten de la realitat d’uns fets indubtablement inscrits en la nostra Historia , edificada sovint a partir dels fantasmes de la llegenda als qual atorguem atributsde realitat inqüestionable . En qualsevol cas: aquesta pacifista possibilitat la plantejava el dramaturg francès Jean Giraudoux a la seva obra “La guerre de Troie n’aura pas lieu”, estrenada l’any 1935, i presentada com un metafòric crit d’atenció a allò tan terrible que s’estava ja gestant per aquelles dates, quan encara no havien transcorregut ni dues miserables dècades des que Europa sencera s’havia convertit en un immens cementiri bèl·lic en nom d’una Primera Gran Guerra que, a nivell comparatiu, convertia el desastre de Troia en una petita escaramussa .Però ni fent ús de la metàfora, es distanciava Giraudoux de la realitat d’un futur que estava a tocar: com fem sovint tots nosaltres quan rellegim un llibre que ja havíem llegit o tornem a admirar una pel·lícula que ja havíem admirat, per uns moments la ficció ens convida a creure que tot és reversible, fins que tornem a reconèixer que no existeix un camí de tornada capaç d’esquiva l’horror. I això ens porta a entrar ja d’una vegada al tant espectacular com espectacularment auster espai escenogràfic que Silvia Delagneau i Josep Iglesias han dissenyat, per tal que en ell hi tingui cabuda el mix que la dramatúrgia d’Albert Arribas i la direcció d’Alicia Gorina han creat, tot partint de les dues obres que Eurípides li va dedicar a Ifigènia, i al seu forçat sacrifici. Un sacrifici del tot indispensable segons els deus: sí Agamèmmon i el germà Menelau volien acabar d’una vegada per totes amb aquella guerra que es va allargar tota una dècada ,i portar de tornada cap a casa (encara que fos a desgrat seu) una Bella Helena que és ben probable que es sentís ben a gust en braços del bell raptor Paris (o no ho va ser e realitat?) , calia si o si que Ifigènia fos sacrificada.
Quants cops hem escoltat ja aquesta història? Quants cops més, ens tocarà seguint escoltant-la? Cal reviure un i altre cop aquella tragèdia , que el mateix Eurípides ens explicava ja al seu moment fent ús d’uns mecanismes teatrals distanciats i distanciadors que renegaven de la catarsi dionisíaca , i dels qual abjurava enfurismat el Nietzsche d’ “El naixement de la tragèdia”? Això mateix es pregunten amb una barreja de fàstic, ràbia, sarcasme i avorriment , les cinc integrants del cor que Gorina i Arribas fiquen a la seva proposta , tot atorgant-li un bellugadís paper que, per moments, compleix una funció reivindicativa un xic massa obvia i discursiva, però que, en línies generals, esdevé un dels majors encerts d’aquest espectacle. Sota la terra erma dels camps de batalla passats, present i futurs no hi creix cap mena de nutritiva vegetació. Però, en canvi, només et cal excavar una mica per tal de trobar-hi enterrada en ella aquella destral que es converteix de seguida en instrument d’una venjança amb quelcom de loop, perquè un cop t’hagis venjat, els hereus de la sang que tu has vesat, voldran vesar la teva, i així seguirem pels segles dels segles ,mentre el cor de noies fartes de repetir les mateixes paraules, es veu condemnat a verbalitzar-les de nou: de l’etern retorn ,també en sabia força Nietzsche.
Gorina distribueix el seu sovint potent i de vegades descompensat muntatge em dos trams ben diferenciats , però alhora ajustadament complementaris. El primer, es mou pels cerimoniosos territoris de la tragèdia bàsicament ortodoxa, per molt que el cor s’esforci per voler introduir en ella el disgust de qui ja n’està massa fart de tanta repetició. El segon tram, per contra, tot donant mostres una clara voluntat sintètica digna d’un “Reader’s Digest” confeccionat amb cara i ulls, entra amb gosadia als terrenys del desdoblament, dels “doppelgänger” amb tarannà mediterrani que ens porta a reconèixer en els descendents de la tragèdia els dobles només lleugerament alterats dels progenitors que els van condemnar al seu tràgic destí. I diria que, a cops de desdoblar-se, Arquillué i Vilarasau es van creixent, i mostren en aquest últim tram, anant de destral en destral, el punt més virtuosament heterodoxa de les seves molt notables interpretacions. Arribats a aquest punt, potser l’epíleg cabareter servit amb gentilesa per un Albert Pérez amb ganes d’afluixar la cotilla tràgica, resulta un xic sobrant. Però després de tanta sang vesada en família, tampoc va malament, tornar cap a casa amb un somriure gamberro als llavis.
