A partir de les peces Ifigènia a l'Àulida i Ifigènia entre els taures d’Eurípides, Alícia Gorina fa una mirada humanista, crítica i irònica a aquesta figura mítica entre l’ordre i la revolta, i al valor sagrat del sacrifici en la tragèdia clàssica.
Ifigènia, la filla d’Agamèmnon i Clitemnestra i germana d’Orestes –el futur legitimador de la democràcia a Atenes– ha de ser sacrificada perquè els déus bufin a favor dels soldats grecs i puguin arribar a Troia per recuperar Helena. Mentre el seu pare es debat entre matar o no matar la filla, l’exèrcit es desespera acampat a la platja. Aviat es quedaran sense menjar, l’estiu és a tocar, la impaciència augmenta, l’atmosfera és sufocant... I, un cop més, la noia verge és a punt de ser sacrificada. Però qui és Ifigènia? La noia que accepta ser immolada pel bé comú o la víctima que acaba representant la bondat més pura? Una noia innocent o una dona conscient? Algú modèlic que cal homenatjar? Una còmplice de la violència? O una rebel?
Per què pot interessar avui la tragèdia grega en què els pares han de sacrificar la filla només perquè els déus permetin que les naus naveguin fins a Troia? Sembla una decisió injusta que només servirà per augmentar la violència innecessàriament. Al segle XXI, sembla un fet fora de temps. Ara, quan el cor denuncia els cossos de les joves que avui encara són víctimes de la societat, troba un primer esquer amb el qual reflectir-s'hi. El cor grec d'aquest muntatge, en comptes de ser la veu del poble, és la que aporta el context a la trama i sobretot el vincle amb l'actualitat. Sense cor, la peça seria depurada arqueologia. Albert Arribas ha fet una dramatúrgia en què planteja una mirada quàntica. Ifigènia mor jove en un primer capítol i també sobreviu a la demanda divina (com el fill d'Abraham de l'Antic Testament).
A l'accidentada funció de l'1 de maig passat (es va aturar per la indisposició d'una espectadora i, posteriorment es va acomiadar el públic, 15 minuts abans del final per l'ennuegament d'una actriu amb la sang fictícia de l'altar) el contrast entre el cor i els protagonistes donava l'equilibri de la proposta d'Alícia Gorina. En un espai escènic devastat, com de terra cremada, només emergia de les cendres la destral justiciera. La tragèdia constata que, tot i que s'enterri sense deixar-hi cap marca que la localitzi, sempre apareix puntual quan la venjança és propícia.
Gorina compta amb el duet protagonista de Blasted. (Pere Arquillué i Marta Ossó). Ara, la interpretació és molt més continguda, concentrada amb la veu i l'ànima, més que en la desesperació. També Emma Vilarasau torna a la contenció (com ja va fer amb la Medea de Lluís Pasqual). Pau Vinyals és un Aquil·les amb honor i defensor del bon fer. Que cedeix la seva força a la voluntat d'Ifigènia i, per tant, a estovar el braç per no enfrontar-se a la voluntat divina.El moviment dels protagonistes és despullat, d'arrossegar els peus, com el que procura evitar les obligacions. Per la seva banda, el cor té un pas més marcial. Més de rebel·lar-se, O si més no, denunciar-ho. I empatitzar amb les supervivents.
Diuen que la funció és completa amb un quadre cabareter d'Albert Pérez (un fregolista escènic, com ja s'ha demostrat en peces com El gos). La nostra funció va quedar escapçada de cop accidentalment. En tot cas, Ramon Oliver i Andreu Sotorra, en diuen la seva als articles veïns.