Hi va haver de tot, i no sempre bo, en aquest retorn de 'Il trovatore' al Llceu. Aprofitant l'estructura del infumable muntatge de Gilbert Deflo el 2009, Joan Anton Rechi ha ideat una nova ambientació convertint l'escenari en un gran llenç presidit pels gravats de 'Los desastres de la guerra' de Goya. Un esforç lloable, en la mesura que situa aquest melodrama d'amor, venjança i mort de Verdi en una atmosfera més èpica que casa amb l'argument però que no aconsegueix ocultar les mancances d'un repartiment desequilibrat, en el què només han donat la talla el Comte de Lluna d'Artur Rucinski, la visceral Azucena de Marianne Cornetti i el cor de la casa.
És difícil d'entendre com en el primer elenc no hagin estat inclosos l'ascendent Piero Pretti com Manrico, en lloc del anodí Marc Berti de dilluns, i Tamara Wilson, una carta molt més segura que la desnortada Kristin Lewis, que està lluny de complir les exigències d'un paper com el de Leonora. Serà que a tots dos els han reservat per aconseguir l'
exit de la funció del dia 21 retransmesa per 166 localitats de tot Espanya dins el programa 'Liceu a la fresca'? Al 'cast' d'aquest dia estarà també present Cornetti mentre que el triomfador Rucinski, que hauria completat un elenc presumiblement millor, serà substituït per George Petean.
L'ambient de l'època de la guerra de la independència, amb les pintures patriòtiques de Goya projectades sobre set tuls transparents, està força aconseguit gràcies al treball realitzat amb el vestuari de Mercè Paloma que ens remet a l'època. El mut pintor (Carles Canut) presència de la mateixa manera que ho va fer en recrear els horrors bèl·lics, el que passa en el relat i apareix també pintant. Els colors negres, terrossos i els tons daurats i blaus dels capvespres acompanyen les accions ben il·luminades per Albert Faura.
Però tot això no és més que un context en què se situa la interpretació dels personatges. Verdi obliga a una exigent línia de cant unida a gran desplegament dramàtic, en què les emocions afloren amb el suport d'una extraordinària partitura musical. L'obra necessita de quatre cantants / actors de primer nivell i un cinquè, Ferrando, d'alçada perquè el viatge pel inversemblant llibret no naufragui.
I aquí és on es van produir les divergències. Berti va mostrar desconcertants alts i baixos amb un Manrico mancat de carisma actoral. Tot i la potència d'uns aguts sense brillantor, va mostrar falta d'intensitat i un notable descontrol en la modulació de la veu en àries com la de 'pira' o 'Ah !, si, ben mio', com ja va passar en la seva actuació a el 2009. Lo de Kristin Lewis (Leonora) va ser bastant més problemàtic. Més histriònica, amb una vocalitat cridanera i amb seriosos problemes en baixar als greus, no va trobar el to de depurada bellesa canora que exigeix el personatge que enfronta, en la guerra i en l'amor, el trobador Manrico amb el Comte de Lluna.
Rucinski va compondre un aristòcrata de gran fondària dramàtica i vocal. La seva actuació va ser tan bona que va millorar les prestacions del conjunt quan va intervenir en els concertants. Estupenda també Cornetti, plena de convicció i entrega, recreant la gitana que mou els fils de la dramàtica trama. La coral va brillar amb el cor dels gitanos i 'Vedi! Li fosche notturne spoglio 'i en els seus moviments escènics. Carlo Colombara va ser un discret Ferrando i l'orquestra, dirigida per Daniele Callegari, va intentar acoblar-se a la diversitat interpretativa dels cantants amb desigual fortuna.
