Il viaggio a Reims

informació obra



Direcció:
Emilio Sagi
Escenografia:
Emilio Sagi
Vestuari:
Pepa Ojanguren
Il·luminació:
Eduardo Bravo
Músics:
Orquestra Simfònica del Liceu
Intèrprets:
Irina Lungu/ Adriana González, Maite Beaumont/ Marina Viotti, Sabina Puértolas/ Leonor Bonilla, Ruth Iniesta/ Marigona Qerkezi, Taylor Stayton/ Juan de Dios Mateos, Lawrence Brownlee/ Levy Sekgapane, Roberto Tagliavini/ Baurzhan Anderzhanov, Pietro Spagnoli/ Pedro Quiralte, Carlos Chausson/ Vincenzo Nizzardo, Manel Esteve/ Gurgen Baveyan, Alessio Cacciamani, Jorge Franco, Paula Sánchez-Valverde, Marzia Marzo, Tamara Gura, Beñat Egiarte, Carles Pachón
Producció:
Illenc/ Govern de les Illes Balears
Autor:
Txema Rico
Sinopsi:

Al viatge per celebrar la coronació de Carles X, un grup d’estrafolaris aristòcrates i oficials es dóna cita al balneari Il Giglio d’Oro, a la Lorena francesa. L’última òpera italiana de Rossini torna a l’escenari del Liceu amb el divertit muntatge d’Emilio Sagi, que converteix l’òpera en un enginyós joc escènic. 

Veritable peça d’enginy, Il viaggio a Reims conté un enfilall d’àries i peces concertants (com l’escrita per a catorze veus) d’una qualitat i originalitat indiscutibles, moltes de les quals Rossini «va reciclar» tres anys després per a Le Comte Ory. Al competent equip vocal, que inclou intèrprets rossinians de referència al costat de talents joves i incipients, cal sumar-hi la direcció musical de Giacomo Sagripanti, especialista en Rossini i guanyador dels International Opera Awards de Londres com a millor director musical jove el 2016. 

Crítica: Il viaggio a Reims

20/09/2017

El fantàstic viatge musical de Rossini, es queda en mans d'Emilio Sagi en excursió operística mancada de força teatral

per Ramon Oliver

I per començar, què millor que una festa col·lectiva i lleugera farcida de bel canto, i feta a mida per tal de reunir a l’escenari un repartiment molt ampli en el qual les veus consagrades comparteixen aplaudiments amb les que van camí de la seva consagració?

Doncs això és precisament el que ens proposa el Liceu en aquesta obertura informal  de temporada que precedeix a l’obertura formal que tindrà lloc amb la presentació de “Un ballo in maschera”.  I cal afegir que si algú li hagués dit a Rossini que la seva òpera es continuaria representant gairebé dos cents anys desprès de la seva estrena al Teatre del Italians de París l’any 1825,  no s’ho hagués acabat de creure. Rossini havia acceptat l’encàrrec de crear una obra que servís per festejar la coronació del Rei Carles X de França, que va tenir lloc aquell mateix any 1825 a la catedral de Reims. Però tenia clar que la vida d’aquella peça nascuda de forma tan conjuntural, començava i acabava amb aquelles representacions . Tant és així que el compositor, no va dubtar en agafar la seva partitura i utilitzar-ne extensos fragments auto plagiats tres anys més tard a la seva obra “Le comte Ory”.

Però Rossini, s’equivocava a l’hora de valorar una peça que havia omplert de masses moments de música magistral com per deixar-la en l’oblit així com així. Una peça que, alhora , presenta la característica força insòlita de proporcionar-li moments de lluïment ni més ni menys que a catorze protagonistes amb tessitures vocals ben variades : entre els clients de diferents nacionalitats que han vingut a coincidir en un hostal/balneari camí de Reims per tal d’assistir a la coronació del nou monarca, s’hi troben tres sopranos, una contralt, dos tenors, quatre barítons i quatre baixos, deixant de banda el cor. I tots ells i totes elles, tenen ocasió de gaudir dels seus bons moments de glòria, perquè l’obra és en aquest sentit ben equitativa. Cal afegir que , malgrat que el llibret de Luigi Balocchi més o menys inspirat en un relat de la cèlebre Madame de Staël pugi semblar una simple excusa no massa reeixida ( només cal veure la forma com s’apunten embolics amorosos que després queden perduts pel camí com si res) , ben utilitzat , ofereix també forces possibilitats de gresca no exempta de la seva ironia política. Per cert: ja que a l’escenari ens trobem celebrant la pujada al tro d’un monarca que prometia pau i concòrdia europea, cal recordar que , en la millor tradició dels pitjors borbons, el breu regnat de Carles X va acabar esdevenint un cúmul de despropòsits autoritaris i atacs a les més elementals llibertats que va acabar amb aixecament revolucionari seguit de l’inevitable exili.

Però aquesta, és una altra història. El que sí és cert és que , amb l’excusa de la coronació reial , Rossini i el seu llibretista es permeten crear uns personatges que es presenten també una mica per moments com divertides caricatures dels trets característics que associem a la nació de la qual provenen: deixeu-me afegir que quan he ficat aquest espectacle en la categoria de “multicultural” ho he fet seguint la broma en aquest mateix sentit . Precisament, al muntatge de l’obra dirigit també al Liceu al seu moment per Sergi Belbel, remarcava molt aquest component multinacional , tot recordant-nos alhora amb quina facilitat les grans nacions poden passar del bon rotllo que mostren en una celebració, al mal rotllo que desencadena conflictes mundials: Belbel acabava el seu espectacle amb unes imatges documentals de la historia europea recent que tallaven en sec les ganes de festa.

No és aquest el cas de l’espectacle que dirigeix Emilio Sagi. Un espectacle que el director situa en una mena de spa d’aires totalment contemporanis en el qual , al llarg de la primera part del muntatge, tots els empleats vesteixen la preceptiva bata blanca, i tots els distingits clients, es passegen informalment amb còmodes barnussos blancs. Una blancor que , dit de pas, elimina la possibilitat de jugar amb la lúdica  identificació  amb els seus vestits que els personatges mostren en altres versions de l’obra. I que, arribada la segona part – aquella dedicada en gran mesura a fer l’elogi del nou rei, un cop els personatges assumeixen que no poden arribar a la coronació- deixa pas a un  negre de gala també un xic massa uniformador. Tot plegat, mentre els intèrprets es mouen entre gandules per una estreta passarel·la que no fa altra cosa que minvar encara més les possibilitats escèniques de la proposta. En mans de Sagi, aquest viatge impossible s’allunya una mica massa de la teatralitat de l’ òpera , i s’apropa també una mica massa a l’estàtica d’un concert semi escenificat resolt sense excessiva imaginació . Per sort, Sagi té a l’escenari un notable repartiment en el qual, com deia  al principi, un grapat de noms ja ben professionals ( molts d’ells , amb un destacat  curriculum rossinià a les esquenes) comparteixen gandula amb uns quants intèrprets joves premiats en diferents concursos operístics que ara comencen a obrir-se camí. Aquestes intèrprets i la dinàmica direcció musical de Giacomo Sagripanti, garanteixen els plaers musicals de la vetllada. I sovint, els membres del repartiment mostren unes aptituds actorals que, per contra, el director no encerta a trobar en uns personatges secundaris i membres del cor que, de vegades, es diria que van improvisant sobre la marxa . Perdudes en gran mesura les possibilitats teatrals de la proposta, oblidat del tot el joc d’ironies polítiques que permet l’obra, i condemnat a anar amunt i avall per un espai escènic tan mínim com poc agraït, aquest viatge es queda més aviat en excursió operística tan volàtil com les bombolles de sabor que bufen els intèrprets en un moment de l’espectacle. Ja posats, no me’n puc estar: si voleu viatjar de debò a Reims amb tot l’aparell teatral que requereix l’ocasió , no us perdeu dos enregistraments magistrals de l’obra que corren ara mateix per youtube: el del  mític muntatge de Luca Ronconi representat  a Vienna l’any 1988 amb un repartiment antològic, i el que acaba de presentar el passat estiu a l’Òpera de Roma , Damiano Michieletto, i que el polèmic i transgressor director, capgirant per complert l’argument original,  situa en  una galeria d’art plena a vessar de grans referències pictòriques, Keith Haring inclòs. I quin gran sentit de l’humor que mostren, tots dos muntatges!