Immortal

informació obra



Autor:
Alejo Levis
Direcció:
Marc Angelet
Intèrprets:
Ángel Pavlovsky
Músics:
Bárbara Granados
Sinopsi:

Què faries si tinguessis tot el temps del món? Què faries si haguessis d’aguantar el teu sogre fins la fi dels temps? Què faries si haguessis de treballar en aquella feina que no t’agrada 200 anys més? Què faràs quan els teus propis fills ja siguin besavis?

Crítica: Immortal

10/04/2018

Divertir-se fins morir... o no

per Teresa Ferré

La immortalitat és una de les aspiracions més antigues dels sàpiens. Llegenda durant segles, ara sembla que la capacitat tecnològica de la nostra espècie podria posar-la en pràctica a vint anys vista aproximadament. Així ho defensen dirigint empreses vinculades a Google, Ray Kurzweill i Bill Marris, o també el cofundador de Pay Pal, Peter Thiel. Sí, sembla que Silicon Valley serà el bressol del nou ésser immortal. El primer cop que vaig sentir-ne parlar fou llegint Homo Deus de Yuval Noah Harari. Ara, el primer home-deu de la història ja és aquí, a la Rambla, i habita a la Sala Capitol.

Bruno Oro protagonitza Immortal, el seu primer solo escrit per Marc Angelet i Alejo Levis. Un espectacle estil Non solum de Sergi López, és a dir, no es tracta d’un monòleg sinó d’un solo on un home es transforma en diferents personatges amb qui fins i tot estableix diàlegs simultanis entre ells, exercici de fregolisme que diria Joan Brossa, al servei d’una comèdia de temàtica futurista. 

Evidentment, la clau de l’espectacle és l’actor i cantant, tot ell versatilitat i magnetisme des de l’instant que apareix en escena fins al final que s’endu la merescuda ovació dels presents. L’estructura de l’obra és senzilla i efectiva, un seguit d’escenes on el fil conductor és la immortalitat i les seves conseqüències expressades a través de diferents situacions d’un show, joc de teatre dins el teatre on un actor de 341 anys vol desafiar aquesta vida sense límits temporals i parar de representar sempre el mateix. 

Amors de segles o eternes discussions entre pares i fills es combinen amb aclucades d’ull a l’actualitat, com les obres inacabables a la ciutat o el procés. A destacar dos elements disruptius: la genial presència de la Mort, una diva en plena decadència, i l’excel·lent assessor de màrqueting del Vaticà. També cal assenyalar l’escena farcida de hits musicals on Oro es llueix cantant. 

Immortal passa a bon ritme gràcies també al bon treball audiovisual, encara que en algun moment decaigui perquè el text s’acomoda massa a la comèdia. Malgrat això, són setanta minuts d’espectacle agraït i, el que és millor, recomanable a qualsevol tipus de públic.