Un dia, te’n vas a gaudir de la bellesa gòtica de la catedral de Notre-Dame de París, amb la sensació que dona sentir-te dins d’un temple que forma ja part de l’eternitat, perquè és impossible concebre la Història de l’Art sense incloure en ella aquest gloriós edifici. I l’endemà, contemples com allò que semblava impossible s’ha fet possible, i una part d’aquella bellesa, ha quedat calcinada com si res. Un dia, t’aixeques del llit amb el miratge d’invulnerabilitat que dona sentir-te a anys llum d’aquells temps en els quals, m’entres el poble aixecava fantàstiques catedrals gòtiques, la pesta negra podia deixar reduïda a la meitat la població de tota Europa. I l’endemà , t’aixeques amb la noticia que no pots sortir de casa perquè corre pels carrers un virus que deixa al seu pas milers i milers de cadàvers. Així de fugaces són les seguretats de la nostra vida. Així de vulnerables són les sensacions, les relacions , les emocions, els moments de plenitud , els edificis materials o immaterials als quals ens agafem constantment , per tal de defugir el vertigen que provoca la fugacitat i l’abisme. I d’aquesta fugacitat i d’aquesta vulnerabilitat, neix un espectacle que el coreògraf Rafael Bonachela (un dels nostres “catalans universals”, des que se’n va anar cap a Londres per integrar-se a la companyia Rambert, abans de inventar-se passos de dansa per a Kylie Minogue i acabar dirigint la Sydney Dance Company) i el músic Bryce Dessner ( integrant d’aquest gran referent del rock indie que és la banda The National i creador de bandes sonores tan aclamades com ara les de la pel·lícula “The Revenant”) van començar a concebre just després que les flames devoressin Notre-Dame. Impressionats per aquell incendi , i també per aquells altres devastadors que van assolar milers d’hectàrees dels boscos australians ,tots dos van començar a donar-li forma a una coreografia de mitja hora de durada que, amb el ben il·lustratiu títol de “Impermanence” , visualitzes a través la dansa i la música en directe la sensació de fragilitat transmesa per aquells focs . Però llavors va arribar la pandèmia. I les dimensions de la tragèdia, van fer que també creixessin les dimensions de l’espectacle (ara ja de seixanta minuts) , i les dimensions del neguit que origina tornar a enfrontar-se al fet que allò que per un moment ens pot semblar destinat a ser permanent, no ho és en absolut.
El caràcter transitori de tot el que ens envolta , començant per nosaltres mateixos, alimenta doncs cada fragment d’una coreografia en la qual la transitorietat es pot expressar tant mitjançant el moviment del grup que gairebé es trepitja a ell mateix, com quan els cossos formen duets , tercets , figures quadrangulars, o es queden aïllats en la seva individualitat. I totes aquestes sensacions són explorades a fons per una companyia que mostra la seva excepcionalitat al costat d’un quartet de corda, el Quatuor Zaide, que ens recorda a cada moment fins a quin punt la música en directe , transforma per complert i atorga una més potent dimensió a qualsevol expressió coreogràfica. El directe només li cedeix el pas a l’enregistrament quan, arribat el moment final, la sempre impressionant veu d’Anohni ( abans conegut com l’Antony Hegarty d’Antony and the Johnsons) s’apodera de l’escenari per tal d’acompanyar l’últim solo de la proposta. I diria que , malgrat la força del tema “Another World”, potser aquest és el moment més lleugerament qüestionable de l’espectacle, pel fet de resultar el moment més redundantment obvi del conjunt , aquell en el qual el muntatge agafa un caire més òbviament reparador i una més clara voluntat de voler transmetre una sensació de missatge .
La dansa de Bonachela es mou per un territori neoclàssic que, en qualsevol cas, defuig en tot moment la sensació encotillada que transmeten algunes formacions amb tarannà neoclàssic: la intensitat, la capacitat de sorpresa que genera sovint el moviment, la rapidesa en les transicions, i la ferocitat transmesa pel fantàstic conjunt de ballarins i ballarines, allunya del tot aquesta mena de perill. I aconsegueix donar-li forma a una notable proposta que Damien Cooper il·lumina també de forma excel·lent, per tal que la transitorietat plena de ímpetu vital, es faci alhora tangible mitjançant la llum.
