In wonderland

Teatre | Familiar

informació obra


Dramatúrgia:
Albert Arribas
Escenografia:
Silvia Delagneau
Intèrprets:
Anna Alarcón, Juan Bellido, Elena Fieschi, Carme Garcia, Anna Romagosa
Il·luminació:
Raimon Rius
Sinopsi:

A Watching Peeping Tom, Alícia Gorina compartia escenari amb el seu pare amb qui parlava de cinema i de teatre, del paper de l'espectador, de la mirada que projectem sobre les coses.... però també de família, comunitat i, especialment, de relacions paternofilials. I si ara parlem de la mare, de la maternitat i d'alguna cosa més? I és que, si abans Alícia Gorina arrossegava el seu pare a l'escenari amb l'excusa de parlar de cinema, ara pren com a referent la feina de la mare, una psicòloga sempre envoltada de companys de professió, psiquiatres, psicòlegs, psicoanalistes... Impossible estalviar-se una infantesa i adolescència sota el microscopi d'aquests professionals. La coautora i directora d'aquest muntatge juga amb l'aversió que li produïa sentir-se constantment analitzada i, ara, porta a l'escenari uns psicoanalistes als qui convida de manera voluntària a analitzar fragments i escenes del seu treball com a directora. A quines conclusions arribarà un o unes professionals dels fets que tenen lloc en la ment humana en aplicar els seus coneixements a un objecte artístic? Sí, el muntatge parla de psicoanàlisi, però també d’inconscient i de consciència, de pas del temps i de mort, de maternitat i d’infantesa, d’imaginació i de joc, de teatre i d’art i de mil crisis més, amb el protagonisme escènic d’un grup de psicoanalistes. S'asseuran al voltant d'una taula, però els paisatges mentals de país de meravelles que evoquin en les seves converses prendran, a la vegada, forma escènica. Un muntatge que potser té la creació de la mateixa autora com a font d'inspiració però que ens parla amb la mateixa claredat sobre l'univers i l’imaginari personal de cadascun dels espectadors.

Crítica: In wonderland

07/07/2019

Els imprevisibles alter egos d'Alícia Gorina

per Jordi Bordes

Alícia Gorina tanca el díptic familiar amb aquesta mena de conferència escenificada, a partir de quatre especialistes en psicoanàlisi que, en principi, desgranen les raons és fosques de la direcció i dramatúrgia de la creadora. És la manera de completar el Watching Peeping Tom que havia realitzat amb el seu pare (el crític de cinema Àlex Gorina). La conferència juga amb els t`òpics còmicament i escapça tota construcció lògica del discurs. Potser la dificultat és que els  la presència dels piscoanalistes (que juguen, còmics, els seu paper d’estirats ponents) no resulta prou  energècia en part per una audició massa feble. La desapareguda cia Ignífuga va desenvolupar una conferència sobre el concepte de la Utopia que, gràcies a què els ponents, en realitat, eren actors, tenia molta més força. Amb la dramatùrgia d'Albert Arribas, aquest In wonderland, recorre per viaranys més escabrosos, menys fàcils per al públic. Però que revelen connexions interessants: Els psicoanalistes fan d’investigadors secrets? Amb l’arrencada, ja queda clar que, el psicoanalisi rigorós no aguanta aquest test d’estrès per múltiples condicions. Però que sí connecta amb el teatre per la capacitat de joc, de posar a prova i revisió parts de la vida

La peça torna a agafar ritme amb l'entrada, inesperada, d'Anna Alarcón (Psicosi de les 4.48). I quan van desgranant, finalment el mirall de Gorina des de la infància: el conte d’Alícia al país de les meravelles, un estadi irreal, fantasiós, que apel·la a unes raons ben íntimes de Lewis Carroll.

D'Alícia Gorina n'hem vist un grapat de propostes com a autora i com a directora. En ella, hi transita una ambigüitat constant, una incertesa còmplice, que abraça, tot i que alguns quadres siguin molt desesperats: és el cas de Blasted, o Déu és bellesa. De l'inhòspit fred dels països escandinaus també ha donat a conèixer Imatges gelades  (de Kristian Smeds) i Puputyttö (de Saara Turunen. Aquesta jove autora, anys més tard, presentaria a La Villarroel Broken Heart Story). De fet, un antecedent a Déu és bellesa és la dramaturgia feta a partir del pintor Vilho Lampi. Si Déu és bellesa, la bellesa existeix?) 

El joc de Gorina i Arribas sempre parteix d'una voluntat metateatral, potser massa intel3lectualitzada, que aspira a sublimar imatges o conceptes però que, a vegades, pot abandonar, l'espectador.