In wonderland

Teatre | Familiar

informació obra


Dramatúrgia:
Albert Arribas
Escenografia:
Silvia Delagneau
Intèrprets:
Anna Alarcón, Juan Bellido, Elena Fieschi, Carme Garcia, Anna Romagosa
Il·luminació:
Raimon Rius
Sinopsi:

A Watching Peeping Tom, Alícia Gorina compartia escenari amb el seu pare amb qui parlava de cinema i de teatre, del paper de l'espectador, de la mirada que projectem sobre les coses.... però també de família, comunitat i, especialment, de relacions paternofilials. I si ara parlem de la mare, de la maternitat i d'alguna cosa més? I és que, si abans Alícia Gorina arrossegava el seu pare a l'escenari amb l'excusa de parlar de cinema, ara pren com a referent la feina de la mare, una psicòloga sempre envoltada de companys de professió, psiquiatres, psicòlegs, psicoanalistes... Impossible estalviar-se una infantesa i adolescència sota el microscopi d'aquests professionals. La coautora i directora d'aquest muntatge juga amb l'aversió que li produïa sentir-se constantment analitzada i, ara, porta a l'escenari uns psicoanalistes als qui convida de manera voluntària a analitzar fragments i escenes del seu treball com a directora. A quines conclusions arribarà un o unes professionals dels fets que tenen lloc en la ment humana en aplicar els seus coneixements a un objecte artístic? Sí, el muntatge parla de psicoanàlisi, però també d’inconscient i de consciència, de pas del temps i de mort, de maternitat i d’infantesa, d’imaginació i de joc, de teatre i d’art i de mil crisis més, amb el protagonisme escènic d’un grup de psicoanalistes. S'asseuran al voltant d'una taula, però els paisatges mentals de país de meravelles que evoquin en les seves converses prendran, a la vegada, forma escènica. Un muntatge que potser té la creació de la mateixa autora com a font d'inspiració però que ens parla amb la mateixa claredat sobre l'univers i l’imaginari personal de cadascun dels espectadors.

Crítica: In wonderland

08/07/2019

Bye-bye Wonderland

per Elisa Díez

(...)

Alícia pertenece a la generación Peter Pan, aquella que le cuesta asumir que los años pasan y que los 18 hace tiempo que se cumplieron, pero más que Peter, Alícia vuelve a Lewis Carol, al país de las (no) maravillas. Y tras el impacto previo de la escenografía, a medio camino entre la conferencia de prensa y una sala de un tanatorio, la sesión de psicoanalista cuesta de digerir, ya no porque los temas tratados no resulten en algún punto interesantes, sino porque el ritmo de la realidad dista mucho del que se requiere en escena y la repetición de las formas narrativas x4 no ayuda demasiado por mucho humor que le añadamos.

Hay una clara ruptura de ritmo con la aparición de la enigmática Anna Alarcón. Pero su presencia es tan breve, a modo casi de epílogo, cuando realmente está todo ya dicho y nos ha quedado claro que todo parece una excusa para seguir después del punto y aparte tratando temas que sea por la razón que sea siempre nos interesan. Después de tanto análisis me quedo con la Alícia de Imatges Gelades, y desterraría la de Blasted. Al menos que toda la metralla que ha quedado encima del escenario sirva para enterrar los miedos, dejar de blanquear la realidad y abandonar de una vez por todas Wonderland.