Incisions (tríptic)

Dansa

informació obra


Dramatúrgia:
Véronique Petit
Il·luminació:
Daniel Lévy
Vestuari:
Sophie Hampe
So:
Thomas Fernier , Pierre Boscheron
Intèrprets:
Sandrine Maisonneuve, Julien Lacroix, Sébastien Laurent, Véronique Petit, Alvaro Morell, Christian Ubl, Sandrine%20Maisonneuve
Producció:
Grec 2015 Festival de Barcelona
Companyia:
Cie Adrien M / Claire B
Sinopsi:


Tomeo Vergés aplega en un tríptic els seus estudis sobre la repetició i la descomposició del moviment. S'inspira en la seva història familiar, concretament en una àvia que va viure un estrany ménage à trois després del retorn tardà del seu primer marit acabada la guerra, però també en els films del cineasta Martin Arnold, que fa pel·lícules a partir de seqüències recuperades. Del vodevil experimental al somni recurrent, totes tres peces s'interroguen sobre els mecanismes del nostre insconscient.

"Anatomia pública": Què s'amaga sota la superfície aparent dels nostres actes? Com un escalpel que obre la carn i deixa al descobert les vísceres, la desconstrucció i la descomposició del moviment del cos revelen els estrats i les capes que componen les nostres accions. A partir d'elements autobiogràfics i inspirat en els films de Martin Arnold, fets de sobresalts, convulsions i curtcircuits, Anatomia pública és un treball sobre la descomposició del gest. Peça de rellotgeria i conte histèric, l'espectacle s'interroga sobre els mecanismes que operen sobre el nostre inconscient. Un vodevil experimental on es combinen les rareses, l'humor i la crueltat.

"Troubles du rythme": Una peça inspirada en una escena domèstica que es va repetint aplicant-li  procediments cinematogràfics: ralentí, acceleració, marxa enrere, dessincronització... Els canvis de velocitat i ritme ens permetran veure allò que habitualment se'ns escapa mentre l'escena es converteix en burlesca, dramàtica o fantàstica.


"Syndrome amnésique avec fabulations": La darrera peça del tríptic s'interessa per la repetició. En una escena que constantment torna a començar un cop i un altre, quatre homes inventen una multiplicitat de duets, canvis de rols i desdoblaments de personatges per parlar-nos sobre l'inconscient. Un somni recurrent la interpretació del qual ens submergeix en els misteris del món oníric.

Calendari de les funcions:

8 de juliol: "Anatomia pública" (19 h) i "Syndrome amnésique avec fabulations" (20.30 h)

9 de juliol: "Troubles du rythme" (19 h) i "Syndrome amnésique avec fabulations" (20.30 h)

10 de juliol: "Syndrome amnésique avec fabulations" (20.30 h)

Crítica: Incisions (tríptic)

07/07/2015

Singularitat cinètica

per Jordi Sora i Domenjó

Qualsevol ha jugat a llençar una pedra a la superfície del riu perquè reboti. Es genera una ona en expansió que combina les dues variables fonamentals: espai i temps. Posem-nos per un moment en el punt de vista d'un observador capaç de veure només cada impacte sobre l'aigua, retallant de la mirada els segons de desplaçament entre ells. El resultat seria una seqüència de fotogrames idèntics. Desaparegut el vector temps, resta només el gest immòbil. La relació forta entre aquests dos elements físics és, per definició, la característica de la dansa: quelcom que es mou mentre portem un cronòmetre en mà.

Sense fletxa del temps. Així és com Tomeo Vergés, coreògraf olotí que ha fet carrera a França i que per sort nostre és convidat de tant en tant a ensenyar-nos algunes de les seves investigacions, ha imaginat el tríptic 'Incisions': tres peces, cadascuna d'una hora de durada aproximada. “La descomposició del moviment” les ha subtitulat. No en sentit de la mesura entròpica, perquè precisament descarta aquells retalls de temps entre cada impacte de la pedra sobre la superfície; sinó per determinar el valor que el gest del ballarí podria tenir en cada un d'aquells instants.

La sorpresa és majúscula. A partir d'escenes quotidianes, la d'una parella -Troubles du rythme-, un grup d'amics amb unes cerveses de més -Syndrome amnésique avec fabulations -, o una família -Anatomia pública - (segurament la peça més contundent de les tres) i amb un grup d'intèrprets que s'avenen a aquell joc de retallades per fixar en la retina només l'instant precís en què es produeix el gest. Així construeix una paradoxa essencial sobre la qual caldria prestar atenció: la constatació que la quarta dimensió (el temps) no esgota les possibilitats de comprensió de la realitat tangible, com ens explica la teoria de la relativitat, i per tant no podem circumscriure la dansa només a un moviment que passa mentre disposem d'un rellotge de control. Necessitem també d'una superfície bidimensional de desplaçament sobre la qual es produeix l'efecte de la gravetat. Aquí, i només en aquesta singularitat possible, que en la teoria física anomenen curvatura espai-temporal i que habitualment coneixem com a “present”, és on les arts del moviment tenen lloc: en l'efímer. I és que la pedra llençada sobre l'aigua és cosa pròpia -quasi exclusiva- de l'estiu i els seus ocis, oi que sí?