No hi ha cap dubte que els amants de la ciència troben en aquesta obra del dramaturg anglès, Nick Payne (1984), tot de referències que, passades pel filtre teatral, els resulten encara més suggerents. Una altra cosa és posar-se en la pell dels espectadors rasos —no especialment entesos en la ciència— i preguntar-se si Nick Payne no els fa rodar una mica el cap, cosa no gens estranya parlant com s'hi parla dels misteris neurològics del cervell. Queda clar que ciència i teatre no són incompatibles, però sí que són dues disciplines prou fràgils perquè posades juntes en un mateix pla no acabin topant l'una amb l'altra.
A «Incògnit» el ganxo és la història real del patòleg Thomas Harvey que el 18 d'abril del 1955, estant de guàrdia a l'Hospital de Princeton, va fer l'autòpsia d'Albert Einstein. Quan Harvey va descobrir qui era el cadàver, es va quedar sense permís de ningú amb el cervell del científic dels estudis coneguts amb el nom de Teoria de la Relativitat. Un “robatori” que s'hauria d'haver considerat il·legal, tot i haver-se fet en nom de la ciència —una altra cosa és la donació voluntària d'òrgans per decisió personal testamentària en la declaració d'últimes voluntats— i que va condicionar la resta de la vida de l'esmentat patòleg que va arribar a fer “gires” divulgatives amb trossos del cervell d'Einstein i, més endavant, enviant per correu postal mostres petites del cervell als científics que n'hi demanaven. Estalviem-nos els detalls macabres del ganivet de cuina! Hi havia per explorar una massa de 1.230 grams de cervell i els resultats no van donar ni han donat fins ara cap descoberta especial sobre el grau d'intel·ligència i el secret d'Einstein en relació a altres cervells estàndard.
Repeteixo, doncs, que els espectadors amb coneixements científics “flipen” amb la recreació de la llegenda basada en fets reals al voltant de la fi del camí d'Albert Einstein. Per a la resta, els queda la missió de reconstruir el trencaclosques amb què es representa la trama amb l'atractiu, afortunadament, de la bona interpretació del quartet format per Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès.
Quatre intèrprets que es posen en la pell d'una vintena de personatges de tres històries diferents entre els anys cinquanta i els dos mil: la del patòleg Hardy (Oriol Guinart) que es fa amb el cervell d'Einstein; la de Henry (Jordi Llordella), víctima d'atacs d'epilèpsia, sotmès a una operació quirúrgica que el deixa amnèsic (un altre cas de referència real); i la de la Marta (Victòria Pagès), una neuropsicòloga divorciada que redescobreix amb la Patrícia (Paula Blanco) una nova vida lèsbica.
L'obra «Incògnit» de Nich Payne incideix en un dels misteris més impenetrables de la ciència actual: ¿Què hi ha dins del cervell de cadascú? ¿On comença i acaba el bé i on comença i acaba el mal? ¿Som el que som o el que ens han dit que som? ¿Què produeix la demència senil? ¿Quin botó intern dispara la progressiva pèrdua de memòria? ¿Què és el que produeix la plaga moderna de l'alzheimer? ¿Per què està tan lluny de dominar la branca de la neurologia? Vist així, s'entén, en part, que el patòleg Thomas Harvey, el 1955, s'emportés una part de la seva “feina” a casa quan va enllestir el cos del pobre Albert Einstein. (...)
