Tal i com diu un
dels personatges d’aquesta obra, el cervell és una màquina que no para
d’explicar històries i que es desespera
per intentar donar- lis un significat.
Doncs Nick Payne, s’ha transformat alhora en un autor que no para
d’explicar històries sobre el cervell , intentant de forma ben reeixida que aquestes històries amb molta
ciència de per mig travessin l’aparent fredor del component científic per
mostrar-nos tot el seu significat emocional. Així passava ja a la història
d’amor disposada a explorar totes les
possibilitats de la física quàntica que
ens trobàvem a “Constel·lacions”. Així ha tornat a passar
amb aquest “Incògnit “ que ara dirigeix amb tota l’acurada precisió que
requereixen els seus constants salts
narratius i temporals la mateixa Mònica Bofill (alhora, una dona de teatre amb molta formació
científica ) que ja ens havia passejat per les “Constel·lacions” de Payne. I
així ha passat de nou a l’encara més recent
– i encara inèdita a casa nostra; tot arribarà – “Elegy”, una obra
situada en un futur molt proper l’argument de la qual presenta evidents
paral·lelismes amb l’entramat argumental de “Incògnit”. En aquest altre text,
una dona –la Lorna- que pateix una greu
malaltia cerebral degenerativa es sotmet a un innovador tractament amb forma de
pròtesis neuronal els efectes secundaris del qual impliquen perdre la memòria
de dues dècades ( les més recents) de la seva existència. Quelcom que en el cas
de la Lorna vol dir oblidar que porta
dues dècades molt feliçment casada amb
la Carrie, convertida després del tractament neurològic en una completa
desconeguda que es desviu per ella, però envers la qual no sent cap mena
d’afecte especial.
Aquesta Lorna
imaginaria té doncs forces punt de contacte amb el ben real Henry Molaison que
Payne converteix en un dels personatges de la seva obra, i el cas del qual va
ser el centre d’infinitat d’estudis científics, i fins i tot va inspirar
l’argument de la pel·lícula de Christopher Nolan “Memento”. Molaison patia des
de l’adolescència atacs epilèptics de gravetat creixent que impedien que pogués
portar una vida mínimament normal. Als 27 anys, Molaison es va sotmetre a una
cirurgia experimental que , efectivament, va aconseguir aturar els seus
episodis epilèptics. Però el preu imprevist , va tenir un cost massa elevat:
Molaison va quedar confinat a una memòria en la qual només tenien consistència
els records anteriors a l’operació; qualsevol fet o persona posterior a la
intervenció , quedava sotmès a una memòria a tant curt termini que els esborrava
es qüestió de segons . Per cert: resulta
curiós i tranquil·litzador que l’estrena a casa nostra de l’obra de Payne hagi
vingut a coincidir amb la noticia que l’Hospital del Mar de Barcelona s’ha
convertir en centre pioner pel que fa al tractament de l’epilèpsia mitjançant
la cirurgia làser. La ciència segueix
doncs fent avenços prodigiosos, sense necessitat de disseccionar el cervell dels
gran científics. Però per contra, el patòleg Thomas Hardy, encarregat de fer-li
l’autòpsia al cadàver d’Albert Einstein, va creure que al cervell del geni
creador de la Teoria de la Relativitat hi podria trobar veritats gens relatives
sobre el funcionament d’un crani privilegiat, i va decidir emportar-se’l cap a
casa seva, i convertir-lo a partir de llavors en l’obsessió al voltant de la
qual giraria la resta de la seva vida: també ell hi té un paper destacat en una
obra en la qual Payne, a banda de jugar lliurament amb aquestes dues històries
amb una base real, hi fica de per mig una altra d’inventada que s’acaba també
relacionant amb elles. Quelcom que quan
només tens quatre intèrprets a l’escenari, vol dir que els obligaràs a canviar
constantment de personalitat i d’època; un repte que els quatre excel·lent
protagonistes del muntatge de Bofill superen de forma impecable. Inventats o
reals, el que resulta evident és que tots aquests personatges sovint a la
recerca de veritats absolutes s’enfronten al fet que ni la més avançada ciència
pot ocultar el descontrol que s’amaga darrera l’intent de control total amb el
qual els humans volem ocultar inseguretats i carències. Això, també està
científicament comprovat. I això constitueix un dels punts neuràlgics al voltant dels quals Payne construeix aquest brillant teatre seu capaç de
transformar un laboratori o un centre d’investigació neuronal en un fascinant
espai pel qual circulen tota l’estona sentiments de vegades desconcertats
intentant donar-li a tot plegat la forma d’una història amb sentit; com fa el mateix cervell. Payne es prou realista com per
no voler fer-nos creure en una ciència que pugui actuar com a panacea dels
nostres mals emocionals i donar resposta a totes les nostres preguntes . Però
alhora, ens anima a seguir apostant per la forma com la ciència – en tota
l’extensió de la paraula- ens ajuda a entendre una mica millor els insondables universos que amaga tota
existència humana. I en sap prou de ciència teatral com per captar en tot moment la nostra més apassionada atenció.
