Nick Payne sabria fer atractiu un llistí de telèfon. Li trobaria maneres de llegir-la que aportés una intriga i, sobretot, un motiu per llegir-la. I fer-la més seductora que un diccionari o, encara, una enciclopèdia. Aquest encantador de serps, dèiem, atrapa amb dues històries que venen relacionades pel cervell. Pels misteris del cervell. Ho sutura amb un nus artificiós però molt eficient. Que aguanta estrebades i justifica prou els embolics afegits. El mèrit de la companyia La Incògnita (que no és poc) és servir de manera entenedora aquesta trama i subtrames amb uns personatges esquemàtics però eficaços. És un privilegi veure com un actor o actriu poden canviar de personatge (i d'època i situació) amb una simple pausa. I com, de seguida, s'agafa el fil. Si Paula Blanco és capaç de fer diferents personatges (sempre joves i enèrgics) però amb una expressió corporal molt diferent (com Carlota Olcina a L'habitació del costat si atenia visites o contactava amb el marit), Jordi Llordella és ensenya un ampli ventall de personatges i, a més que algun d'ells vagin creixent, fent-se vells sense cap més recurs que el de la seva interpretació. També és magnètica Victòria Pagès fent una diversitat de papers, sobretot la de familiar d'Einstein (no fem spòilers) amb una empatia tant nul·la que l'abraçaries. Per últim, Oriol Guinart, repeteix en paper de científic eixalabrat (més excèntric apareixia a La butxaca d'un pantaló és un telèfon) o de doctor pacient, sense excessos, contingut.
D'entrada, l'obra juga amb dos fets reals ben sucosos. L'aventura patètica d'un il·luminat patòleg (Thomas Harvey) que va retirar els ulls i el cervell del cos sense vida d'Albert Einstein en el moment de l'autòpsia. Estava convençut que, des d'aquell cervell tant privilegiat, es podria conèixer molt millor els seus misteris comparant-los amb els dels altres humans. Per una altra banda, ho vincula a la història d'H. M, un jove que van voler corregir-li les epilèpsies fent una operació al cervell als anys 60, i li van elimnar la memòria. Només recordava tot el que havia passat abans de l'operació. Per a la resta, era com un peix. Un any, i 10 i 20. I fins a la vellesa. Incapaç d'adonar-se que els metges canviaven i que la família creixia i moria. Sens dubte, dues trames que permeten indagar (més enllà de la pròpia peripècia) quin ha de ser el comportament dels que conviuen amb aquestes persones. De fet, la situació obsessiva i malaltissa de Thomas Harvey recorda molt el cas de Fermat que, recentment la companyia del Teatre de l'Enjòlit va convertir en muntatge (El misteri de Fermat). Aquest obsessió per la vocació (sigui artística com a L'últim acte) o científica malmet la família, les relacions personals. Hi insisteixen, sovint, els dramaturgs.
Nick Payne indaga més enllà dels típics conflictes personals. Busca llocs ambigus amb remor de ciència de fons. Sixto Paz ja va presentar Si existeix, encara no ho he trobat. La mateixa Mònica Bofill va estrenar Constel·lacions a l'Akadèmia el 2013. La ciència és un element màgic que pot ser eina dramatúrgica com demostra sovint Javier Daulte (4 d'òptic) però també Jordi Casanovas (amb la seva trilogia dels videogames, per exemple) o Claudia Cedó (La desacceleració de les partícules). El repte és que la ciència aparegui com un condiment, en una escena d'intriga, comèdia o amor. Que superi els clàssics biòpics, que poc aporten de conflicte i empatia. Incògnit resol l'equació amb nota.
