Vam començar als gairebé llunàtics paisatges d’aquell “The Great Tamer” amb astronauta incorporat que ens va deixar bocabadats al Grec de 2017. I , tot i haver-hi algunes desercions pel que fa a la fascinació que havia provocat la seva magistral proposta anterior, molts de nosaltres vam quedar de nou enxampats pel seu enorme talent, tot recorrent la mediterrània sensualitat farcida d’ancestrals referències a la simbologia de la tauromàquia per la qual transitava l’estiu passat “Transverse Orientation”. Però vet aquí que, durant el pandèmic any 2020, Dimitris Papaionnou ( d’ell us estic parlant), va posar en marxa una nova proposta escènica força relacionada tant en un sentit metafòric com en un sentit purament logístic i físic amb la tragèdia vírica que estava vivint el món en aquell moment. En sentit físic, perquè es tractava d’un espectacle amb dos únics intèrprets que, alhora, jugava tota l’estona amb la proximitat dels cossos , i amb la impossibilitat d’aquesta proximitat: a l’escenari , Papaionnou ens presentava un cos vestit i un cos nu que entraven constantment en íntim contacte, però que alhora ho feien també gairebé sempre separats per translúcids murs de plàstic que impedien el contacte real. Quelcom que, anant a allò altra que apuntava abans, adquiria també una evident càrrega metafòrica, donada la rigorosa necessitat de mantenir les distàncies socials en la qual ens trobàvem tots immersos.
No sé fins a quin punt la primera versió de “Ink” diferia de la versió reformada que ara ha arribat al Teatre Lliure. Però sí crec que en aquesta, perviu la petjada pandèmica que ve a confluir amb les altres possibles significacions que li vulguem donar a tan aquàtica proposta. I això últim ho dic perquè aquest cop, en Dimitris ha convertit l’aigua que tanta falta ens fa en el líquid element que , plàstics a banda, li dona forma visual a tot l’espectacle, i construeix tot el seu espai escenogràfic. En ell ens trobem al mateix creador, un home de mitjana edat es diria que ben acostumat ja a viure en una solitud es diria també que ben marítima. I potser, prou fet també a aquesta solitud com per a no desitjar ( o no voler desitjar ) altra companyia que la d’aquest pop que té al seu costat. I que, malgrat el títol del muntatge, poca tinta deu desprendre ja: la tinta, en qualsevol cas, cal més aviat imaginar-la tot veient les belles formes que pot suggerir el plàstic negre sota aquesta pluja constant d’aigua excel·lentment il·luminada. El cas és que, de cop, la buscada o forçada solitud d’aquest home, es veu sacsejada per l’arribada d’un jove ésser nu que sembla lliscar per sota d’obscures corrents marítimes , i encapsulat dins aquestes ja esmentades superfícies plàstiques . Es tracta potser d’un íncube capaç de despertar de nou el desig del nostre solitari regador? D’un enigma juganer que ve a trastocar aquest ensopit ordre quotidià compartit entre un home i els seu pop? D’una imatge també metafòrica de la joventut que se’n va ? El cert és que l’home , evocant potser el títol del sensacional espectacle amb el qual en Dmitris es va presentar per primer cop entre nosaltres, manifesta també clarament arribat el tram final de la proposta la voluntat de domar i dominar aquest ésser fugitiu que sembla despertar en ell un record no exempt d’intensa càrrega sexual més o menys patent o latent.
Però el cas és que, de tant obrir l’aixeta de l’aigua i de tant omplir amb ella esferes amb quelcom de simbòliques peixeres, Papaionnou acaba mostrant-nos aquest cop una notable sequera d’idees. L’aixeta de la inspiració es tanca ben aviat. I a partir d’aquí, les imatges es tornen sovint reiteratives , encara que continuïn resultant també estèticament brillants. La dramatúrgia , malgrat els breus seixanta minuts de durada de l’espectacle, deixa a la vista també ben aviat els seus límits. I el creador, se’ns presenta com si , abstret per la seva pròpia creació, fos incapaç d’entendre que aquesta, necessita quelcom més que una constant pluja d’aigua per a semblar del tot vida. Encara que el creador segueixi demostrant per moments que en va sobrat de talent visual , aquest cop no en té prou amb això per pal·liar les mancances del seu espectacle.
