Dimitris Papaioannou torna a passar pel festival Grec de Barcelona, l’últim gran espectacle internacional de la programació d’enguany. Ho va fer a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, on va demostrar que ser un “geni del teatre físic i visual”, no et garanteix tenir una consciència social i medioambiental a l’alçada de la teva genialitat. L’artista escènic gairebé total (director, coreògraf, intèrpret i dissenyador de decorats, vestuari, maquillatge i il·luminació, com és el cas d’Ink) ha patinat sobre aigua precisament quan més calor està fent a Catalunya i quan més està cremant Grècia i altres països de la Mediterrània. Res justifica artísticament, ja no la quantitat d’aigua utilitzada en l’espectacle (75 minuts gairebé ininterromputs amb l’aixeta oberta –potser amb sistema circular?–), sinó el fet d’utilitzar l’aigua d’aquesta manera quan la sequera s’està començant a escampar arreu (tots en sabem els detalls).
Podria dir que això és tot el que vaig veure de l’espectacle, però vaig fer l’esforç de deixar la veu de la consciència en stand by i connectar amb el que se m’estava plantejant. Tampoc em semblaria bé quedar-me amb la crítica fàcil de l’espectacle sense entrar en allò artístic, perquè a més de l’aigua, l’espectacle en si també dona per parlar. Certament, Papaioannou potser sigui un geni del teatre físic i visual, tot i que en aquest espectacle, jo em quedaria molt més amb l’aspecte físic i teatral, precisament perquè el drama (l’argument) es desenvolupava per la concreció de la situació dramatúrgica i el conflicte entre els personatges; tots els elements estètics contribuïen a l’ambientació d’aquesta “narrativa”. La creativitat visual de Papaioannou la deixaria a Transvers Orientations (que es va veure al Grec el 2021), espectacle amb què vaig entendre què vol dir que el teatre sigui visual i què que un espectacle sigui més contemplatiu per a l’espectador; això és, que l’acte comunicatiu (el fet artístic, o la poètica mateixa) es dona a través de la composició pictòrica i figurativa de l’escena, que la dramatúrgia es troba en la imatge més que no pas en les accions dels personatges o el llenguatge corporal dels intèrprets per si sols. Tanmateix, és innegable la qualitat estètica de tot el plantejament escènic i dramatúrgic; la fotografia (si es pot aplicar el terme) també és impecable.
