No cal que Ada Colau s’entossudeixi en muntar sí o sí la funerària per la qual sospiren els comuns: ni el més econòmic servei funerari municipal, pot millorar l’oferta que ens presenta el tàndem format per Carme Marfà i Yago Alonso; el mateix tàndem que ens va ensenyar com de vegades posar-se a comptar “Ovelles” , enlloc d’ajudar-te a dormir, pot transformar-se en un malson que et treu la son. I el que també et pot treure la son, és precisament no tenir ni un trist forat on caure’t mort. O tenir el forat ( per sort els protagonistes d’aquesta comèdia disposen del seu propi pavelló fúnebre familiar, una feliç circumstància argumental potser un xic forçada) , però no poder omplir-lo amb una mica de cara i ulls. Dit d’altra forma: no disposar de prou líquid al compte bancari com per permetre’t ni la tarifa més “low cost” que t’ofereixi la funerària de torn, ficar el mort en un taüt com déu mana, i organitzar-li una cerimònia de comiat prou digne.
Doncs, com us deia – i com ja suggereix aquest títol d’espectacle que a poc que lliguis caps, et fa pensar en l’empresa sueca que li ha ensenyat a mitja humanitat a fotre un clau en el sentit menys eròtic de l’expressió- , del que es tracta quan no hi ha líquid, és de demostrar que ets un o una manetes també pel que fa a enterraments casolans. Quelcom que et pot fer riure per no posar-te a plorar: la comèdia de Marfà i Alonso ( que s’apunta a la tendència “Trending Topic” d’una temporada teatral barcelonina més farcida de cadàvers i “memento mori” que mai; fins i tot Concha Velasco se li ha afegit! ) , resultaria en realitat ben trista, si no fos perquè el seu ben administrat humor ho impedeix. Però el rerefons de tot plegat no fa altra cosa que recordar-nos fins a quin punt la precarietat de la vida , pot acabar fent que també el seu últim acte es converteixi en quelcom lamentablement precari; lamentablement indigne de posar-li punt i final a una vida viscuda amb total dignitat. I així, no hi ha forma d’enfrontar-se al dol amb enteresa.
Val a dir que la urgència d’enterrar el cadàver abans que aquest comenci a fer una mica massa de fortor ( cal dir les coses pel seu nom) i el punt grotesc al que convida la situació, ha fet que aquest cop el text del tàndem, tot i resultar ben reeixit i funcionar com un divertiment macabre ben engreixat, resulti alhora lleugerament més esquemàtic que el de la seva excel·lent anterior proposta ( la qual, per cert, podreu recuperar quan les “Ovelles” comencin a pastar per La Villarroel el proper mes de maig). Aquests personatges ens resulten més prims que els d’aquella altra comèdia familiar, com alhora ho resulta alguna que altre trifulga argumental que dona lloc a “revelacions” familiars també lleugerament forçades.
Però aquests punts febles passen força desapercebuts, quan s’imposa l’angoixa de tenir a punt el teu fèretre convenientment customitzat per tal de donar-li un toc de color personal i biogràfic a la trista caixa de fusta. I el bon tercet protagonista ( Buch i Vallicrosa estan excel·lents; Sara Diego defensa amb dignitat però certes vacil·lacions un paper que potser necessitaria també estar més treballat) et garanteix que d’aquesta cerimònia mortuòria en sortiràs amb un somriure als llavis digne dels millors funerals.
