Carme Marfà i Yago Alonso van escriure un preciós i divertit espectacle a partir d’una herència improvista a Ovelles. L’aproximació a la mort era un joc còmic que permetia veure els egoismes i les ferides que s’havien fet els tres germans de la trama. Ara, a Instrucccions per enterrar un pare la parella de dramaturgs insisteixen amb la mort, però apropant-s’hi un pam més. Pràcticament, el mort hi és de cos present (en realitat, està al dormitori). Tracta amb un humor negre pujat la incoherència del cost de morir. No només hi deixes la vida, si no que a sobre els teus familiars hi deixen els estalvis I, si no en tenen, i no els hi concedeixen hipoteca, han de trobar fórmules imaginatives. No els hi val el recurs amenaçador d’El crèdit, de’n Jordi Galceran. Que, evidentment, fa passar l’obra per un camí de traç gros. En uns dies en què la mirada de la mort és d’una profunditat absoluta per propostes com Aquest país no descobert… (que també té el seu moment d’humor negre) s’atreveixen a presentar la peça antagòmica: de fort humor negre amb moments d’emoció com a refugi de la humanitat dels personatges.
En aquesta tessitura es troba el pare (Eduard Buch, turmentat, incapaç de sortir airós de la vida i d’agrair tot el que els altres han fet per ell), la filla (Sara Diego, que reprodueix el rol, tot i que viu en una còmoda posició econòmica) i l’àvia (Teresa Vallicrosa, convençuda que el funeral ha de ser correcte i que no pot entendre ni assumir que això tingui un cost que no poden afrontar). Les solucions, d’una alegalitat monumental, s’estimben entre la dignitat del difunt i la supervivència dels seus familiars. Una mica com la solució dels d'Aneboda de robar (i montar) un moble a Ikea per treure de la depressió el seu col·lega.
El menjador de la Flyhard, un altre cop, se sap transformar amb el mínim i moure l’espectador fins al lloc de descans etern, que no desvetllarem. La peça ja rodava prou estable en la primera prèvia (dilluns passat, quan hi vam poder accedir). Segur que, amb els passis, redueix els temps de les transicions i arriben més picades encara les rèpliques. Com a Ovelles, tot i la peripècia insòlita (per bé que prou creïble en les marees de crisis que s’amunteguen una darrere l’altre), hi cap el moment emotiu, de dolor per a la persona desapareguda, un punt nostàlgica, d’una tendresa que estova els riures i els acalla màgicament. El cavall desbocat recerca el control gràcies a la contenció dels intèrprets en aquests moments (contundent i implacable Teresa Vallicrosa, que, en realitat, domina el quadre, tant si hi és com si no hi és a l’escena). Potser aquest cop, els personatges no ensenyen les seves debilitats, contradiccions i egoismes. Se saben tant perduts que no mostren ni un gram de malícia, de mala consciència del seu dia a dia. Com si el destí els aplaqués. Són molt més simples que a Ovelles i això ho ressenteix la profunditat de l’obra que roda ràpida, divertida i entretingudíssima però sens aquella punta d’amargor que va tant bé per a mostrar el contrast, el mirall en el que l’espectador es pugui sentir interpel·lat. Tot i així, la Flyhard torna a disposar d'un coet per a triomfar arreu.
