Al cor d'Europa, diuen les protagonistes d'aquest espectacle —només hi ha un noi entre sis noies—, la terra “és plana i el cel és blanc”. Que ve a ser el mateix del que ja deia Salvador Espriu en el seu Assaig de càntic en el temple quan afirmava amb exclamació poètica que li agradria allunyar-se d'aquí “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”. Per a les joves i el jove del grup de l'espectacle «Intempèrie», el nord enllà és més pragmàtic i menys poètic. Potser fins i tot més materialista. Per a tots set, el cor d'Europa avui és “on es prenen les grans decisions” i on, si tens una bona idea, nomes una, “ho pots dinamitar tot”.
A «Intempèrie» hi ha una rafegada molt fugaç d'aquell cèlebre «Europa Bull», sense la ironia, esclar, però, almenys, amb l'estol de banderes europees. També es podria parlar de la sèrie de les plataformes «Parliament» que estripa amb sarcasme les interioritats de la burocràcia de la Unió Europea.
A «Intempèrie» no hi ha sarcasme ni ironia, però hi ha molta rebel·lia juvenil, a causa de la incertesa de futur de la generació del mil·lenni, però poca estripada que reboti contra el poder, com si sortís més a compte anar-hi de bracet que no pas posar-s'hi de gairell.
Almenys això és el que es desprèn de la ficció basada en fets reals arran del projecte «Teen Ambassadors Across Europe (Joves Ambaixadors d'arreu Europa») que a través de la companyia i productora Téntol i gràcies al suport audiovisual de l'espectacle testimonia la presència de la troupe protagonista en terres d'Estrasburg i del Parlament Europeu on, si bé no aconsegueixen dinamatar la vella Europa, sí que hi reivindiquen el paper del teatre com a últim reducte de la reflexió i el pensament, lluny de la pressió de les plataformes i les xarxes socials i del narcisisme que hi ha darrere de les noves tendències juvenils i no tant juvenils com Instagram carregada de fugaces «hystories» o el metralleig incessant de TikTok amb el culte al cos.
Tota aquesta nova pressió del sistema capitalista de tots colors provoca la incertesa generacional, la seva vulnerabilitat, la progressiva precarietat i fins i tot la degradació de la salut mental juvenil. Per això, la teràpia de crear un futur nou, ni que sigui utòpic, abans del 2030 —la data màgica que ho ha de canviar tot perquè tot continuï igual— aporta el consol que la seva aportació aconseguirà “un món millor”, per no caure en la predicció d'«Un món feliç» com el que preveia l'escriptor Aldous Huxley.
L'espectacle que ara ha fet temporada al Teatre Nacional de Catalunya —amb sessions adreçades als adolescents d'institut i altres sessions de cap de setmana per al públic general— va arrencar a la Mostra de Teatre d'Igualada d'aquest any i de segur que el rodatge des d'aleshores ha fet que s'hagi arrodonit, sobretot en l'aspecte dramatúrgic i també en la posada en escena.
Amb una reivindicació de l'argot toponímic «SantaCo», és a dir, el de Santa Coloma de Gramenet, que per una banda ve de “gram”, una mala herba de terra àrida que no mor mai, i que, per una altra banda, s'empara sota el mantell de la Santa anomenada Coloma o a la probable llegenda medieval del seu martiri en terres de França, fugida d'adolescent d'algun lloc incert d'Hispània per conèixer, també com la troupe d'«Intempèrie», el que segles després seria Europa i que, a la tal jove futura santa Coloma, l'any 273, li va costar morir decapitada per no renunciar al cristianisme.
Tota una metàfora que l'espectacle «Intempèrie» tanca en cercle després de seixanta minuts de combinació de música, text, projecció en directe via mòbil, moviment i coreografia, amb les projeccions que situen l'espai del Parlament europeu i una permanent banda sonora original del compositor Tomàs Peire-Serrate que acoloreix la trama i que és també un dels elements destacables al costat de les intervencions de la troupe.
Una troupe que, tot i estar en procés de maduresa escènica, manté un notable rigor discursiu, carregat de denúncia i reflexió, i que arriba lingüísticament net als espectadors, sense recórrer a la tan habitual i simplista diglòssia, un fet que no sempre es troba en altres espectacles protagonitzats per intèrprets de les últimes fornades. Potser sí que, a través de l'últim reducte del teatre, com diu la troupe, sense dinamitar-ho tot, es pot acabar modelant un món millor, ni que un món millor no sigui sempre un món feliç. (...)
