Després de fer "Refraccions", on parlava del trencament d'una parella, de la crisi personal quan arribem als quaranta, de la maternitat frustrada amb una òptica i un ritme de comèdia romàntica, tenia ganes de fer una obra més tranquil·la i reflexiva. El tema, universal, de les relacions de parella es pot dir que és una constant en mi. M'apassiona.
I té una raó de ser: és en la parella on col·loquem els fonaments de tot el que volem ser a la vida. Amb ella ens descobrim, ens equivoquem, ens desesperem, ens apassionem i ens arrisquem, si aquesta relació la construïm i la vivim d'una manera conscient.
No és fàcil escollir parella, quan parlo de parella em refereixo a la persona que ha de caminar amb tu llarg temps, i quan ho fem, sabem que no és un camí planer però, també, que val molt, molt la pena
transitar-lo.
És des d'aquest punt que parteix "Interiors", la meva segona dramatúrgia en solitari. Des de la reflexió i la serenitat d'haver arribat a una maduresa personal on les coses es veuen diferents, on la vida ja t'ha donat uns quants cops i t'has vist obligat a prendre decisions, encertades o no.
Interiors és la història de dues parelles que es troben per casualitat (o potser causalitat?) i aquesta trobada farà trontollar el seu present i els obligarà a prendre decisions. Tots quatre personatges tenen un recorregut dins l'obra. Tots quatre comencen d'una manera i acaben d'una altra. Com a la vida.
Concha
Millà, en la seva segona peça com autora, persevera en portar a l’escenari les
relacions de parella seguint l’estela de Woody Allen, present des del mateix
títol i un dels seus referents. Si a Refraccions (Flyhard, 2017), el tema de la
maternitat frustrada estava al fons del conflicte ara esdevé un tema
tangencial. A Interiors pren força la idea del conformisme com a suport d’una
relació de parella sense grans drames però del tot insatisfactòria. A primera
vista, hom pot creure que la traïció hi juga un paper fonamental; en el
transcurs de l’obra hi ha suficients arguments que ho desmenteixen. En
qualsevol cas, la infidelitat és tan sols un detonant per fer encara més evident
la insatisfacció de la Sara (Muguet Franc) i el conformisme de l’Hugo (José
Pedro García Balada). L’Àgata (Patrícia Mendoza), ex-parella de l’Hugo, és la
tercera en discòrdia; apareix de nou en la seva vida casualment (o no tant) per
trencar la zona de confort que la parella ha anat creant al seu voltant. L’Àgata
irromp portant de la mà el Simò (Alejandro Bordanove), un jovenet al qual dobla
en edat. La mirada neta i sense prejudicis del Simó posarà contra les cordes la
pretesa seguretat la Sara. Els diferents flashbacks, els foscos i uns
soliloquis sota un focus amb valor de pla tancat creen una estructura
cinematogràfica en una narrativa que no deixa de ser lineal. Aquesta estructura
trasllada a la interpretació la dificultat afegida de servar el ràcord i la de
trencar el clímax dramàtic esvaint-lo amb sobtats foscos. Concha Millà dirigeix
l’elenc cap a un realisme de tints lírics sense massa estridències. La mirada
pietosa de Millà envers els seus personatges ens els fa propers i amables tots
ells, però el vitalisme i la força del Simó captiva. En un ambient més proper a
la placidesa estiuenca de les cintes d’Eric Rohmer que a altres “interiors” més
convulsos, es produirà la transformació vital de la Sara, autèntica protagonista d'aquests interiors.