Si la dramaturga polonesa Anna Karasińska (Łódź, Polònia, 1978), convidada pel Teatre Lliure per tancar la commemoració del 30è aniversari de la mort de Fabià Puigserver i artista debutant aquí, es permet el luxe d'advertir els presumptes espectadors dient-los que en les seves posades en escena no hi ha guió, no hi ha text, no hi ha trama, no hi ha dramatúrgia, no hi ha escenografia i no hi ha protagonistes ni res que s'hi assembli, un també es pot permetre el luxe d'advertir que això és una no crítica d'un espectacle no vist, afirmació que, agafant-la com el rave per les fulles, podria voler dir que és una metacrítica d'un metaespectacle.
«Internacional» tenia tots els ingredients per ser un espectacle rebel si no fos que els “enfants terribles” estan de baixa i de rebaixa. Dies abans de començar les funcions, «Internacional» ja es va situar al cim de la polèmica de les xarxes perquè una de les aspirants a assistents de la direcció —escollida per càsting— va denunciar males praxis o presumptes desacords en el mètode dels assajos de creació i se'n va anar de l'equip amb la cua entre tuits.
La direcció del Teatre Lliure va esbandir la qüestió al·legant que ara, “no com abans” —i es referia a l'últim daltabaix nascut també a les xarxes i engrandit per la miopia del patronat del Lliure, que va acabar amb la dimissió de Lluís Pasqual— sí que hi ha un protocol per analitzar casos com aquests. I tan amples. Mentrestant, la resta d'escollits en un nombrós càsting, intèrprets joves, refermaven la seva complaença amb el mètode de treball de la directora polonesa. I també, tan amples. La conclusió del cas, pròximament... a les xarxes, esclar.
La segona batzegada perquè «Internacional» fos un espectacle rebel va ser quan, alertats pel baix interès dels espectadors i la minsa venda anticipada, la direcció va cancel·lar sigil·losament l'última setmana de les funcions —havia d'acabar el 12 de juny i el van decapitar el 5 de juny— sense justificar del tot les causes i al·legant, en aquest cas, que la setmana estroncada serviria per fer “feines de manteniment” del teatre de Gràcia. No s'aclaria si l'escombra i el “motxo” l'agafarien els integrants de la mateixa companyia d'escollits a través d'un nombrós càsting per fer «Internacional», mal que fos per amortitzar el contracte que havien signat (i perdó pel sarcasme).
El cas és que el resultat d'«Internacional», malgrat aquest parell de mèrits previs esmentats, no ha resultat ser ni rebel, ni adscrit a les noves tendències —potser precisament per ser de tendències massa antigues—, ni tan sols revelador de l'aura que acompanyava el debut aquí de la dramaturga Anna Karasińska.
La directora sembla que ha deixat els seus escollits conillets d'Índies a mercè dels elements i a l'abast d'un experiment teatral on, a la llarga, si ho mirem ben mirat, han estat més conillets d'Índies els mateixos espectadors més que no pas els joves protagonistes. Diguem que «Internacional» s'ha afegit a una sèrie de propostes encarregades a cegues —enlluernats per referències vingudes de fora— que han caracteritzat més d'un fracàs aquesta temporada, cosa més greu quan el fracàs en qüestió és dins d'una programació de teatre públic. En això, si serveix de consol, el Teatre Lliure no ha estat sol aquesta temporada perquè l'ha acompanyat amb algun resultat similar el Teatre Nacional de Catalunya. Signes dels temps.
Els cinc intèrprets —quatre joves actrius i un actor amb els cinc sentits posats en la proposta— segurament que no han notat en pròpia pell la frustració generalitzada de l'espectacle i, segurament també que, del seu treball amb la directora polonesa, en guardaran un bon record i alguna lliçó escènica també. Però de bones intencions el món n'és ple. I si tenim en compte que «Internacional» sembla un assaig de l'assaig del procés del procés de creació del mateix espectacle, començant pel càsting, queda clar que per empatitzar amb el que ve darrere cal molta fe i una agudesa imaginativa que no tothom està en disposició de tenir.
Del càsting de ficció a la platja i de la sorra a la neu i de la neu a una mena de desembarcament de Normandia light amb acolliment de llar inclòs per reflexionar sobre l'espai i l'ús que l'ésser humà fa de l'espai. Sempre en clau de joc, ingenu, però sense suc ni bruc i, com que parlem d'experiment, també retallant cada dia la durada de l'espectacle una mica i una altra mica fins a escurçar l'espectacle a la mínima expressió, probablement per no fer patir més del compte els espectadors.
«Internacional», en tot cas, s'ha quedat a les beceroles del prestigi que la creadora Anna Karasińska té i del qual un no gosa dubtar. Es fa difícil pensar que la seva vinculació amb el Teatre de Varsòvia —i d'aquí ve la relació amb els orígens de Fabià Puigserver— sigui per espectacles com el que ha creat ara al Teatre Lliure. Es fa difícil pensar que en set anys, des del 2015, hagi perdut la guspira farcida d'humor que li va fer guanyar, diuen, alguns premis internacionals. Es fa difícil pensar que una trajectòria de teatre i cinema com la d'Anna Karasińska pot quedar en entredit per una ensopegada. Es fa difícil també fer una metacrítica del que ha estat un metaespectacle. Com deia aquell senyor que caracteritzava l'actor Lluis Marco en la sèrie «Dinamita» del Tricicle: “Reflexionem-hi!” (...)
