Ara esteu (probablement) seguts a una cadira llegint aquestes línies. Però potser fa no res, estàveu dempeus o seguts a terra, just davant d’on esteu situats ara. I aquestes , són coses en les quals habitualment no t’hi fixes :està vist que, per a que t’hi fixis, cal que una ment creativa aconsegueixi que els hi prestis l’atenció que es mereixen . Aquests canvis que ens indiquen com de fluida i permanentment variant resulta la nostra ubicació en el temps i en l’espai, provoquen notable perplexitat, quan els hi prestes l’interès que es mereixen. L’interès que, per exemple, sembla voler tenir la intenció de prestar-li la creadora polonesa Anna Karasinska en aquest projecte seu que ha passat de no tenir nom durant molt de temps , a anomenar-se “Internacional”, per raons que tampoc estan massa clares . Serà (tot i que aquesta pot semblar una raó massa prosaica ) pel simple fet que es tracta d’un projecte internacional de la directora, i no cal donar-li més voltes? Serà ( i ara ja entrem en un territori més compromès) , perquè segons la creadora, som davant d’un experiment escènic que parteix de la noció d’estrangeria i que, a partir d’aquí ha evolucionat cap a “una meta reflexió sobre la visibilitat i la possibilitat d’interconnexió en una sala de teatre”? Paraules que, d’altra banda, semblen també voler justificar que l’Anna qualifiqui el seu teatre com “una barreja entre l’epistemologia i l’ontologia”. A Karasinska la defineix el Teatre Lliure com “la directora polonesa del moment”. I donat el ressò obtingut per les seves propostes escèniques, i , especialment, per “Ewelina’s Crying”, el molt metateatral espectacle amb el qual va debutar en això de la creació escènica l’any 2015, la definició del Lliure, sembla ajustar-se força a l’opinió general que ha generat fins ara el seu treball . Quelcom que vindria a justificar les expectatives amb les quals s’esperava la seva visita. I quelcom que justifica encara més el grau de també ben perplexa frustració originat pel resultat final d’aquesta visita.
Però tornem a allò de l’espai que ocupo ara i l’espai que ocupava fa un moment i el grau de sorpresa i/o desconcert que pot provocar fer-se conscient de tan colossal revelació. I si noteu un punt d’ironia en la forma com exposo aquesta situació que els cinc performers triats per l’Anna representen tot canviant d’intèrpret tres vegades seguides( i que està inclosa dins una escena diguem que tocada de violència bèl·lica que també ens ofereix la possibilitat d’analitzar per triplicat la sucosament falocràtica lletra del tema de Rosalia “Hentai”) , no aneu gens, però gens, desencaminats. Al cap i a la fi, la ironia és una de les poques coses que et queden, quan et trobes davant de quelcom com el que ens presenta la Karasinska. Quelcom que tant se val si ho qualifiqueu com a espectacle, com a proposta escènica o com a experiment metateatral... li digueu com li digueu, el resultat segueix sent igual de tremendament decebedor. I quelcom que s’inicia amb una llarga (en aquesta proposta tan curta en temps real, tot s’acaba fent desmesuradament llarg) sessió de càsting en la qual, dues performers s’encarreguen de representar a la mateixa creadora. I m’agradaria creure -donat els aclamats resultats d’ “Ewelina’s Crying” i “Fantasia”, tinc que seguir creient-ho així -que les audicions dirigides per Karasinska , no tenen res a veure amb la banalitat absoluta que la creadora ens escenifica al llarg d’aquest tram inicial. En qualsevol cas, i com Karasinska ja ens havia advertit amb anticipació que ella passa molt d’explicar-nos històries , de presentar-nos éssers vius amb aparença de personatges i de donar-li als seus muntatges aparença narrativa, no cal estranyar-se, si d’aquesta audició , passem com si res a gaudir d’un dia de platja tirant també a estàticament avorridot. I entre nevada i nevada (sí; aquest experiment d’altra banda tan auster, no es talla ni un pel quan es tracta d’omplir l’escenari de neu ensabonada que convida a muntar una bona festa de l’escuma) , enfilem directament cap a la triplicada escena de l’escamot militar o paramilitar que es fica en una casa amb ganes de sopar, i que s’acaba fent preguntes transcendentals sobre això de com canviem de lloc dins de l’espai ,sense ser-ne prou conscients del que aquest canvi implica. I no; no és pas que l’observació em sembli intranscendent. El que resulta intranscendent i impedeix que la reflexió sobrepassi el nivell de la poca-soltada involuntàriament naïf, és la forma com Karaniska ens escola la reflexió. I ja de pas, la forma com ens escola un experiment que no és tal, perquè , com a molt, es queda al nivell d’un taller d’interpretació no sé ( ho dubto) si massa profitós pels mateixos intèrprets, però si crec que completament desaprofitat, pel que fa a la possibilitat d’arribar-li d’alguna forma i transmetre-li quelcom al desconcertat espectador. El problema no és l’absència d’argument, de personatges o de fil narratiu: encara que a Karasinska li pugui resultar sorprenent, a totes aquestes coses, ja n’estem ben acostumats , i sabem gaudir d’elles quan darrera hi trobem una ment creadora capaç de donar-li al material creatiu la cohesió no necessàriament racional que requereix per tal d’originar quelcom estimulant, provocar emocions i/o suggerir la presència de territoris escènics dignes de ser explorats.
Res de tor això passa, a la proposta de Karaniska. I ja que el tema de la ubicació ensenya el nas puntualment al llarg del muntatge , diria que som davant d’un cas evident de proposta amb un molt greu problema d’ubicació, que origina també un problema de programació digne de ser analitzat per part de qui l’ha programat. La presència d’una reconeguda nova figura emblemàtica de l’escena europea no hauria d’implicar una carta blanca completament exempta d’un mínim control sobre com va evolucionant. Entre d’altres coses, perquè el públic, no s’ho mereix. Al públic, li pots proposar que s’arrisqui, que se n’oblidi de convencions teatrals, que assumeixi també com ho fan els mateixos programadors la possibilitat del pseudo fracàs creatiu que no arriba a donar-li a un projecte la concreció desitjada. Però no li pots demanar que s’endinsi en el no res, intentant donar-li a aquest no res implicacions incapaces de passar la prova del cotó creatiu.
