El venerat Peter Brook diu que hi ha teatre si una persona transita per l'escena i algú s'ho mira des de la platea. A Internacional no només hi interactuen quatre persones si no també una màquina de fer neu en pols artificial. La directora polonesa Anna Karasinska compleix amb el que explicava a la roda de premsa fil per randa. Una altra consideració és que això sigui suficientment interessant per a la mirada de l'espectador (i el crític). En la definició de Brook sobre l'acció mínima perquè hi hagi teatre, en cap moment diu si és bo, suficient o necessari. Diuen que des de l'estrena fins a la funció de divendres (que és la que vaig veure i des d'on escric aquest comentari) hi ha hagut canvis i alguna estisorada: ara dura 55 minuts.
Es veu que, a Polònia, es coneix el teatre d'Anna Karasinska i d'Ivan Viripàiev (que just aquests dies s'està representant Unes abraçades insuportablement llargues a la Biblioteca de Catalunya) com a teatre espiritual. Si Viripàiev apel·la a un món més enllà del real, Karasinska se circumsciu a una veritat sense filtres. Però, és cert, tot i així especula que ha d'haver una connexió invisible (espiritual?) entre la creació d'una polonesa i els espectadors catalans. De fet, el nexe és el mateix repartiment o la comunió teatral, per exemple. L'autora i directora els ha demanat que sentin el públic (quan es representa com se les va seleccionar) o se senten observades en l'apàtica escena de la platja: No passa res durant molta estona, ni un bri d'aire. Els intèrprets prenen el sol (o juguen amb la pilota despreocupadament) però, alhora, saben que són observats i exposen la seva presència amb fermesa, superant el joc de canalla de Los figurantes II, per exemple. Es trenca, sí amb el so de les onades i, una poètica ( i impossible) nevada a la platja Mediterrània al mes de juny.
Certament, ha aixecat molta polseguera aquest muntatge, sobretot a les xarxes. S'ha produït un linxament inusual en quan al nivell del muntatge (quan una obra no agrada, habitualment, passa desapercebuda). Cert és que hi havia una polèmica anrterior, de la qual una Comissió externa del Lliure está valorat si va haver suficient bon tracte amb la companyia. Fins a aquesta conclusió, és sobrer parlar-ne. eEtot cas dir que les participants asseguraven, a la roda de premsa, que s'havien sentit molt ben cuidades per tothom i no entenien la raó de la denúncia.
Internacional és una aposta del Teatre Lliure, la temporada que volien recordar Fabià Puigserver en els 30 anys de la seva mort (el fundador d'aquesta companyia va viure la infància i primera joventut a Varsòvia i es va inspirar en el teatre de l'Est per bastir el seu projecte). No és molt Internacional. Ara, pitjor va ser l'adaptació homenatge del Terra Baixa amb el joc teatral de Roger Bernat. Sí que han sabut enfilar bé (en relació a en Fabià) la repesca de Les tres germanes, un segon Txèkhov al costat del de L'oncle Vània. Vist amb perspectiva, si el Lliure hagués acceptat l'encàrrec de Ferran Utzet, amb el text de Viripaìev a Gràcia, haguessin fet molta més fortuna. Perquè Karasinska s'hagués enquadrat millor en el Katharsis de cada any: Però és molt fàcil fer una aposta quan les cartes estan destapades.
Sigui com sigui, l'equip de Juan Carlos Matel va optar per una carta blanca, amb el que suposa de risc i, per tant, requereix una dosi de confiança cap la creadora. Es repeteix el cas del primer any del nou equip: Carla Rovira va tenir la sort de poder fer una peça a la Fabià Puigserver però sense que, aparentment, ningú li aconsellés de res, i amb un pressupost (pel que es veu) molt menor del que correspondria una producció en aquesta sala. El resultat va ser Posaré el meu cor en una safata, que va resultar ser el muntatge més fluix de tota la trajectòria de Rovira (que, probablement) deu haver creat amb menor pressupost encara que l'ofert pel Lliure. No sempre el Lliure ha actuat igual. Raquel Cors va estrenar Una, amb el suport de Carlota Subirós a l'Espai Lliure i, casualitat o no, el resultat va ser ben diferent.
Darrera polèmica (que supera de nou la proposta artística): és lícit que el Llliure redueixi una setmana l'expltació d'un espectacle? S'argumenta falta de públic. Els actors deixaran de cobrar les funcions que no es realitzen? Si fos així, suposaria un desgreuge pels intèrprets. Si no ho fos (com és de suposar) desaprofita una setmana d'un teatre, quan hi ha companyies i productores que paguen de la butxaca o dels ronyons les seves temporades, mentre que un teatre públic pot tancar a costa del que paguem tots. En un ofici de precarietat, èticament és denunciable.
