L'oncle Vània. Oskaras Korsunovas

informació obra



Autor:
Anton Txékhov
Direcció:
Oskaras Koršunovas
Intèrprets:
Julio Manrique, Ivan Benet, Raquel Ferri, Anna Güell, Lluís Marco, Carme Sansa, Júlia Truyol
Sinopsi:

El prestigiós director lituà Oskaras Koršunovas, habitual de Temporada Alta, torna enguany al festival per dirigir una nova versió de L’oncle Vània, text cabdal d’Anton Txèkhov i el teatre universal i ho fa amb un repartiment estel·lar català. La mateixa fórmula d’unir els talents d’un director internacional i artistes locals que tan bé ha funcionat anteriorment amb Davant la jubilació (Krystian Lupa), L’omissió de la família Coleman (Claudio Tolcachir), La neta del senyor Linh (Guy Cassiers) i Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) (Gabriel Calderón). L’aposta dramatúrgica de Koršunovas serà, com sempre en el seu teatre, radicalment lliure. Una oportunitat per veure els nostres actors en registres insospitats.

Crítica: L'oncle Vània. Oskaras Korsunovas

12/10/2021

Korsunovas esvalota el galliner

per Jordi Bordes

De la preciosa oportunitat que ofereix el Temporada Alta que directors internacionals apadrinin un repartiment català sempre en surten sorpreses. Per exemple, la vulnerabilitat patètica de Julio Manrique (Vània). O la toxicitat involuntària de Raquel Ferri (Elena) ben diferent d'aquell poder que dominava a La Venus de les pells i l’empenta persistent i tendra de Júlia Truyol (Sònia). Són colors que no s’havien revelat fins ara. Korsunovas basteix els quadres com si fossin veritables postals i queden ben marcades les mirades que un personatge fa a un altre. Reveladores. Són de les posades en escena que es poden seguir sense mirar el que parla si no els que l’escolten. Segurament perquè la trama és la de sempre i la dramatúrgia només s’esvalota posant telèfons mòbils en comptes de criats que avisen el doctor o una guitarra elèctrica que rifteja entre l’ensopiment i la devastació absoluta de l’harmonia del piano.

Txèkhov sentencia la hisenda com si hagués quedat trinxada per les emocions. Korsunovas la trenca amb unes sortides excèntriques (com ara la coreografia del galliner o la recerca de la pintada pel pati de butaques). Són boutades estranyes que contrasten amb una interpretació profunda, afinada, que revela nous reflexos (en la complexitat dels personatges desorientats i en els miralls que s’exposen a una escena on contrasta el metacrilat d’algunes cadires amb el samobarpresidint la taula del menjador). La posada en escena mostra uns personatges ridículament patètics, quasi bavejant per Elena (tant Manrique com Ivan Benet en el paper d’Àstrov). Les caricatures recorden L’hort dels cirerers que Manrique va dirigir al Romea el 2010.

L’escena ensenya com els actors van canviant de rols a mesura que creixen en edat i maduresa. Manrique va començar fent personatges que sabien aprofitar les oportunitats per sumar-se a la festai mai pagar el beure i ara ha desembocat a una invisibilitat humana, a una ferralla incapaç de fer-se valer ridículament enamorat. Com en al Timó d’Atenes que viatjava de l’opulència a la cova de Diògenes.

Lluís Marco és un perfecte egocèntric Serebriàkov. La seva ridiculesa fa posar nerviós el públic. Com ha de ser. I la seva sorpresa en l’empipada de Vània en la reunió final és molt real, d’astorat imbècil. La iaia és una sempre atenta Anna Güell i Carme Sansa fa el paper de la mare que no vol veure que el catedràtic i marit de la seva filla morta és, en realitat, una entelèquia estèril. El paper de Kaspar Bondeman, llarg i corbat, dona un toc clown al quadre rural: és un paràsit que es fa la víctima i hàbil de posar-se a l’ombra d’on cauen millors pomes. De les interpretacions notables en destaquen Júlia Truyol i Raquel Ferri. Les dues excompanyes de la Kompanyia del Lliure (Àngels a Amèrica, El temps que estiguem junts, Revolta de bruixes) fan un tour de force generacional per l’amor d’Àstrov, un metge podrit per l’alcohol que només té empenta perquè pensa en la societat i els boscos del segle vinent.

Korsunovas ha esvalotat el galliner. Diu la iaia de l'obra que les oques sempre tornen, després d’esvalotar-se. El fet és que en aquest vol gallinaci es descobreixen trumfos desconeguts dels intèrprets. És una aventura que el Temporada alta farà bé de continuar proposant. Potser, però, tres hores, pot ser excessiu, tot i que la peça distreu, diverteix (“on es el puto crític? amenaça Vània amb una pistola a públic)i, també, emociona.

L'enllaç a Youtube no està disponible.