La història de «L'oncle Vània» és de les més conegudes del teatre universal. I no decep mai perquè el seu rerefons és absolutament intemporal com ho és també l'exploració de la condició humana. I encara decep menys si la versió que es revisita en respecta sobretot el que Anton Txékhov hi vol expressar però adaptant i remodelant les actituds, els sentiments, les reaccions i les maneres d'expressar-se de cadascun dels personatges, que és el que fa magistralment i totalment desinhibit de prejudicis el director Oskaras Koršunovas (Vílnius, Lituània, 1969) amb aquest estol de set dels intèrprets catalans més emblemàtics i l'afegitó de Kaspar Bindeman, a partir del muntatge estrenat primer dins el Festival Temporada Alta i ara fent temporada al Teatre Lliure de Montjuïc.
De cop i volta ens trobem amb una proposta teatral que, en un altre cas, qualificaríem sense complexos d'“internacional”, per la procedència del director i part del seu equip, però que resulta que està cuit a casa i que, tal com ha sortit, sense fer-hi cap retoc, podria donar la volta al món amb la mateixa etiqueta d'“internacional” penjada.
Oskaras Koršunovas barreja la tragèdia de la família de Vània a la datxa russa —¿o hauríem de dir del mas i l'hortet catalans?— amb la comèdia a vegades irreverent, amb un pols d'humor que de seguida es transforma en tràgic que va despullant l'ànima de cadascun dels personatges de «L'oncle Vània».
Tots vuit —n'hi falta algun de molt secundari que substitueix la comunicació indispensable de la trama a través del telèfon mòbil— tenen una interpretació del més alt nivell que acaba arrossegant els espectadors cap a una representació de gairebé tres hores —hi ha intermedi— que els encomana amb dolcesa el text —feia temps que la dicció no era tan neta tot i que cal advertir que hi ha microfonia per exigència de l'escenografia— i que fa que se sentin arrossegats pel moviment gestual de fanfàrria, pels efectes que volen ser cinematogràfics —hi ha una càmera de vídeo en certs moments—, pels efectes que volen representar una vinyeta de còmic —hi ha un BANG! gegant projectat a la pantalla— i per la música en directe que remata l'actor Kaspar Bindeman, guitarra elèctrica i català exòtic —un mèrit que cal remarcar per la seva procedència original lituana malgrat que ha tingut relació amb Catalunya des de fa uns anys.
Si per uns moments esborréssim el nom de Txékhov com a autor de l'obra i el canviéssim pel d'un dramaturg català, la trama de «L'oncle Vània» encaixaria perfectament en un ambient i un paisatge neorural català que tant podria ser d'ahir o d'abans d'ahir com d'avui mateix.
La placidesa i la dedicació de tota una vida nit i dia per mantenir la finca amb la feina a tota hora es veu trencada per l'arribada un mes d'estiu del professor i la seva jove i bella esposa. Tots els altres personatges alteren la seva manera de viure al camp quan es troben al voltant seu.
El metge Àstrov, espectaculars intervencions de l'actor Ivan Benet, passa de la seva faceta de doctor i urbanista ecològic salvador dels boscos a fer d'assetjador sense esperar el consentiment de Ielena, la jove esposa del professor. L'actriu Raquel Ferri fa del paper de Ielena una mena de nina trencada que captiva tothom pels seus encants.
L'actor Julio Manrique fa explotar un oncle Vània, des de la bogeria de l'enamorament impossible per Ielena, fins a la confessió del temps perdut a recer de la neboda i l'expulsió de la ràbia que el corseca i que esclata amb escenes d'una intensitat dramàtica des de l'escampall de pètals de roses vermelles a la violència que té el professor i cunyat seu com a víctima i la persecució amb trets que no fan el blanc. Escolteu amb l'orella ben parada quan Julio Manrique cantusseja la peça «Creep», de Radiohead, com qui no vol la cosa, com un lament que no necessita paraules.
L'actor Lluís Marco aporta la seva particular veterania escènica com a vell professor Aleksandr, cunyat de Vània, corsecat per la malaltia de la vellesa, consentit per la mare de Vània i, tal com li escup Vània, repenjat en el que es podria qualificar de bon vivant a costa de l'esforç dels altres.
Encara hi ha l'actriu Júlia Truyol, filla del professor, en el paper de Sòfia, la neboda de Vània, amb qui ha conviscut a la finca des que va quedar òrfena de mare, la germana de Vània, secretament enamorada del metge Àstrov, amb un perfil que fuig de la melositat que en altres ocasions s'ha dibuixat aquest personatge que és feble i fort a la vegada i a qui l'actriu Júlia Truyol imprimeix una pàtina singular, tan espontània com creïble.
I encara cal esmentar dues actrius que sembla que no hi siguin, però que tanquen el cercle de la família de Vània, l'àvia Marina, interpretat per Anna Güell i la mare de Vània, Maria, interpretada per Carme Sansa. A vegades, els silencis, les mirades, les frases mig dites, de l'una i de l'altra, valen més que mil paraules.
Ja he esmentat abans l'actor i músic Kaspar Bindeman. Aquí fa el paper —a estones amb un aire de clown— del terratinent vingut a menys, ensabonador quan cal, pacifista quan veu que van maldades, espieta quan veu el que només els espectadors també veuen, càmera en mà, rascant les cordes de la guitarra elèctrica i complement indispensable de l'artífex del disseny de so, Antanas Jasenka que crea una mena de partitura que acompanya tota la trama d'aquest suggerent muntatge de «L'oncle Vània».
¿I l'humor que hi ha amagat sota el segell del director Oskaras Koršunovas...? Doncs, heus aquí el taca taca ortopèdic del professor Aleksandr, que a vegades sembla un artefacte de malabarisme tal com el venta; el porró català que tant serveix per beure pel boc gros (per a qui no en sap) com a galet (per a qui en sap); el tites, tites, tites!, amb llanterna i mascareta posada i tots vuit personatges buscant la pintada i les gallines per la platea; i la persecució del vell professor també per la platea escapant-se dels trets del revòlver de l'oncle Vània enfurismat que no prem el gallet fins que ha cridat ben fort, en una de les moltes interpel·lacions que tant ell com altres personatges tenen amb els espectadors: «¿On és el 'puto' crític...? ¿On és el 'puto' crític...?» I com si d'un espectacle familiar es tractés —i això sí que és exclusiu de la meva funció però que el guió ho podria adoptar d'ara endavant— una veu innocent del públic que xamulla i el delata en la foscor: «Aquí!» Bang! Bang! I a treballar, que el treball dignifica, que deia aquell. (...)
