El lituà Oskaras Koršunovas dirigeix un elenc català en la seva versió del clàssic de Txékhov L'oncle Vània, que es va estrenar com a espectacle inaugural del Festival Temporada Alta i es pot veure ara al Teatre Lliure.
L'espai escènic dissenyat per Gintaras Makarevicius estableix una separació ‒feta amb mòduls de portes translúcides i corredisses‒ entre l'interior de la casa, proveïda de mobles antics i presidida per una taula amb samovar, i un exterior marcat per la presència d'elements de la contemporaneïtat. En combinar-se tots dos espais es crea una terra de ningú atemporal. D'aquesta manera, el mirall on es mirarà la indolent i desitjada Ielena també reflecteix potencialment el que hi ha més enllà de la casa ‒és a dir, la platea‒ i conté o anticipa, per tant, la nostra època.
En el deixondir-se lent i prometedor de l'espectacle, Vània mira enfora, guaitant el dia que s'alça i també el món exterior al drama, el que comença fora de la casa i de l'escena. El rol d'Ivan Petròvitx ‒l'oncle Vània‒ l'assumeix Julio Manrique, que porta fins al paroxisme el neguit existencial del personatge i la ràbia d'haver dilapidat la seva vida. El disparador de la crisi és la presència del seu excunyat Serebriakov ‒un esplèndid Lluís Marco‒, professor jubilat que s'ha instal·lat de manera indefinida a la finca amb la seva segona esposa, la jove i sensual Ielena, interpretada per Raquel Ferri amb la lleugeresa d'un ball inconclús ‒“Aquesta manera d'anar perdent la vida”‒ que busca encobrir el propi tedi però l'acaba fent més visible. Malaguanyada també, Ielena encarna un ideal de bellesa per als homes que han perdut qualsevol altra fe i, a banda d'assetjada, és exhortada a abandonar la fidelitat matrimonial i a viure apassionadament: “Desperti's, estimada. Sigui una ondina! Almenys una vegada a la vida, visqui amb llibertat”.
L'altre gran turmentat de l'obra és Àstrov, un metge que treballa sense descans en un entorn depauperat; l'interpreta un abrandat Ivan Benet, que ofereix amb Manrique alguns dels moments més potents de la funció. Júlia Truyol assumeix el paper de la dolça i diligent Sònia ‒neboda de Vània i filla de Serebriakov‒, que, també arrasada per dins però determinada a no caure en la desesperació, sosté l'acció i la casa amb la seva generosa resistència. Carme Sansa fa el paper de l'àvia que es nega a veure la realitat i no es retracta de la seva idealització del professor; Anna Güell interpreta l'entranyable serventa que, amb la resignació pròpia dels subalterns, tot ho soluciona apel·lant a la misericòrdia divina, i Kaspar Bindeman –en el rol de Teleguin, un terratinent arruïnat– toca la guitarra i es passeja amb un to risiblement planyívol.
La presència del professor i la seva jove esposa ha torbat la quotidianitat dels habitants de la casa i els ha inoculat la seva ociositat i indolència. Les paraules del rus sobre les seves vides malbaratades ressonen amb força en aquesta –nostra– època estranya, en què l'absurditat i l'opressió resulten indefugibles. La cota més alta d'emoció s'assoleix en l'esclat furiós i enormement patètic de Manrique quan esmicola un pom de roses i crida: “He perdut la meva vida!”. Com si volgués rebentar l'efecte tràgic des de dins, l'actor treballa amb l'autoironia en el parlament més desolador de la peça, que desemboca en una extravagant corredissa per la platea i una onomatopeia projectada en pantalla com en una vinyeta gràfica. Ja abans havia cantussejat, dement, un desconcertant “I'm a creep” –sí, el mític tema de Radiohead– per estrafer un dolor anímic tan extrem –o tan passat de moda– que no pot expressar-se sinó a través de la paròdia. No es queda endarrere, en termes de pathos i exasperació, Ivan Benet, un Àstrov que fa gala d'un paisatge interior tan devastat com aquells boscos de Rússia que tant s'esforça a protegir. Especialment vigorosa i commovedora és la seva declarada incapacitat de suportar “aquesta vida russa provinciana”. Al final, ja distanciat del drama, parla ostentosament de trivialitats com a manera d'atacar la hipocresia, i dirà les seves últimes intervencions amb el to de qui llegeix una acotació.
Tot s'encomana, l'ociositat dels uns i el sentiment de devastació dels altres. I la direcció de Koršunovas imprimeix un fort dinamisme a tots aquests estats i condicions. Lluny de voler impactar amb una reproducció d'època, el lituà posa els actors en situació de poder entrar i sortir dels personatges, d'igual manera que interpel·la contínuament el públic, això sí, sense canviar ni una coma del text original. És fàcil que els espectadors se sentin al·ludits en alguns parlaments. Quan Ielena fa referència a “les vostres cares endormiscades”, o quan Vània afirma mirant a platea que sempre està envoltat de la mateixa gent, entenem del tot l'abast metateatral i projectiu de la proposta, que permet als actors i al públic veure-s'hi reflectits. Tot i que se n'abusa, la ruptura de la quarta paret resulta efectiva perquè fa que l'espectacle es desclogui i ens interpel·li.
Hi ha una manca deliberada de cohesió estètica i es troba a faltar una aposta més decidida de to, que bascula entre el drama exacerbat ‒molt ben servit pels actors‒ i una comèdia una mica massa escorada cap al grotesc en alguns moments. Hi ha filmacions a temps real que amplifiquen algunes escenes i gravacions que no aporten gran cosa més enllà de tematitzar la importància de la natura en l'obra. La projecció d'una frase del text o, fins i tot, d'un títol extemporani opera una mena de suspensió temporal que congela els personatges en escena, en un subratllat que estranya l'acció i l'expulsa del naturalisme.
Les maletes del professor i la seva esposa han romàs tota l'estona a fora, anticipant la fugacitat d'una visita que ho capgira tot i trenca l'ordre preexistent. I és que, tal com diu Teleguin, el destí de Ielena i Serebriakov no és quedar-se allà. Finalment els intrusos marxaran i la mare de Vània tancarà el teatret des de dins, deixant-hi atrapats els habitants de la casa i de la ficció. Després d'un comiat en què la dificultat de la separació s'emfasitza a través de seqüències iterades, gestos inconclusos i interaccions allargassades, resten dins la casa el tiet i la neboda, aplacats pel treball, i les dues dones grans també absortes en la seva tasca silenciosa. I així seguiran, protegits o asfixiats dins el reducte escenogràfic, reclosos en la il·lusió restaurada i ja inaccessibles per al públic.
Article publicat a Núvol el 29 de novembre de 2021
