L'oncle Vània. Oskaras Korsunovas

informació obra



Autor:
Anton Txékhov
Direcció:
Oskaras Koršunovas
Intèrprets:
Julio Manrique, Ivan Benet, Raquel Ferri, Anna Güell, Lluís Marco, Carme Sansa, Júlia Truyol
Sinopsi:

El prestigiós director lituà Oskaras Koršunovas, habitual de Temporada Alta, torna enguany al festival per dirigir una nova versió de L’oncle Vània, text cabdal d’Anton Txèkhov i el teatre universal i ho fa amb un repartiment estel·lar català. La mateixa fórmula d’unir els talents d’un director internacional i artistes locals que tan bé ha funcionat anteriorment amb Davant la jubilació (Krystian Lupa), L’omissió de la família Coleman (Claudio Tolcachir), La neta del senyor Linh (Guy Cassiers) i Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) (Gabriel Calderón). L’aposta dramatúrgica de Koršunovas serà, com sempre en el seu teatre, radicalment lliure. Una oportunitat per veure els nostres actors en registres insospitats.

Crítica: L'oncle Vània. Oskaras Korsunovas

12/10/2021

Vània eixelebrat

per Dani Chicano

El cànon establert per Stanislavski al respecte de la posada en escena de l’obra dramàtica de Txèkhov té alguns inconvenients. El mateix autor considerava que les seves obres eren comèdies mentre que Stanislavski, actor de mètode, intens com era –ara en diuen així, intens- ho llegia tot en clau de drama i així va quedar fixat, de manera que el material txekhovià va quedar envoltat d’una suposada sacralitat que ha perdurat. L’Oncle Vània que ha dirigit el lituà Oskaras Koršunovas per Temporada Alta, amb un repartiment català d’un renom considerable, conserva la integritat del text de Txèkhov, però el tracta sense cap mena de sacralitat. Koršunovas li venta una sacsejada considerable a la peça. No és un retret, és una constatació i gairebé una celebració.

La sacsejada, però, té quelcom d’arbitrari. Koršunovas manipula els personatges i les intencions i aquests transiten per l’escena habitualment fora de polleguera, com si fossin tota l’estona conscients que les seves expectatives topen amb la realitat i això els produís un desassossec exagerat i constant. Són com una colla d’eixelebrats. Ielena i Sònia poden convertir-se en dues adolescents fent-se confidències al pati de l’institut; la relació entre Vània i Astrov és la que podrien mantenir un parell de milhomes, competint contínuament; discussions que es ventilen amb gent pujada dempeus sobre  una taula (?) o Ielena esllanguint-se i desmaiant-se sobre el teclat del piano de manera antinatural (??). El director lituà fins i tot hi afegeix un beneit de la corda shakespeariana que en aquesta funció recau en Teleguin, interpretat per Kaspar Bindeman. Tot això és part de la veu de Koršunovas, ja li hem vist en d’altres muntatges com Casament o Baixos fons. El text, afortunadament, roman, malgrat que la seva respiració ha estat del tot alterada.

El que fa més estranya la funció i al meu parer li resta tota emoció –tret del monòleg final que dispara una estupenda Júlia Truyol- són les aparents arbitrarietats tant pel que fa a la direcció dels intèrprets com en l’ús de diversos recursos dramàtics i escènics. No queda clara quina és la intenció de la utilització del vídeo en directe i arriba a ser fins i tot molest l’abús del trencament de la quarta paret, pel que té de menysteniment de la intel·ligència del públic, i els subratllats innecessaris. 

El muntatge, que volgudament està situat en un lloc i espai inconcrets, és irregular, amb moments brillants sobretot gràcies a Júlia Truyol, Manrique i Benet, aquests darrers quan no s’exalten. El repartiment és equilibrat i, per molta sacsejada que es faci de la peça, la tesi al final sempre és la mateixa, fins i tot al cap de tres hores: cal viure, cal resistir i quan arribarà l’hora “morirem resignats”.

L'enllaç a Youtube no està disponible.