Aneu en compte quan seieu a la vostra butaca i deixeu sota d’ella alguna pertinença personal: hi cap la possibilitat que una gallina ponedora hagi dipositat un ou en aquest mateix indret. I no dubteu que els personatges que són a l’escenari, si ho veuen necessari, deixaran de banda l’obra que estan representant i si cal es posaran a buscar la gallineta entre les vostres cames: quan es tracta de trobar una gallina perduda, fins i tot el bon doctor Anton Txèkhov pot esperar. Al cap i a la fi, a la hisenda on té lloc l’acció d’aquesta obra mestra , tampoc no van tan sobrats de recursos com per deixar escapar com si res una gallina. I això ho saben molt bé tant l’oncle Vània com la seva jove neboda, la Sònia: ells dos saben millor que ningú que mantenir en marxa una hisenda així , requereix precisament aixecar-se a la mateixa hora en què ho fan les gallines, i no deixar de treballar fins que el sol ja s’ha anat a dormir. I quan arribi el final de la ben trista tràgica comèdia que els hi tocarà viure al llarg de la representació, la Sònia li recordarà a l’oncle, es recordarà a ella mateixa, i de pas en recordarà a tots plegats que cal seguir treballant; treballant pels altres . I que cal seguir vivint. I que quan arribi l’hora, cal morir resignats, amb l’esperança que més enllà d’aquesta mort hi hagi una vida lluminosa que li doni sentit al sofriment i l’amargor.
Però no costa gaire entreveure que darrera d’aquestes paraules que tant recorden alhora aquelles altres que es diuen entre elles les tres germanes txèkhovianes (som sense dubte davant de dos dels millors, més intensos i més colpidors finals de la Història del teatre universal), hi ha més un acte d’amor , que un acte de convenciment. Tot i que Txèkhov, no deixi tampoc de voler transmetre amb elles l’esperança que aquest futur que ja no és possible per al seus personatges, sí ho pugui ser per a personatges encara no nascuts de generacions futures que potser algun dia, podran contemplar el passat com quelcom feliçment superat . I això de posar-se a pensar en com seran les persones d’aquí cent o dos-cents anys, és quelcom que també tendeixen a fer les criatures txèkhovianes amb certa freqüència. Unes criatures que , en casos com ara el del també bon doctor d’aquesta obra ( això, encara que la laxitud tenyida de latent desig mandrós que es respira a la hisenda, hagi relaxat també el seu ritme professional) , són capaces de mostrar un esperit ecologista “avant la lettre” que potser no resulti del tot ortodoxa en termes contemporanis ( la nena Greta segur que no estaria gens d’acord en justificar la tala de boscos en nom del progrés social i econòmic de les persones), però que alhora, resulta radicalment contemporani.
En qualsevol cas, quan la Sònia deixa anar el seu monòleg desolador però farcit d’una desesperada esperança, ho fa per tal d’aconseguir que l’estimat oncle, no s’acabi d’ensorrar del tot: el monòleg en té doncs molt d’acte d’amor . I el cas és que, tal i com ho veu Oskaras Korsunovas ( i perdoneu-me que ara faci un spoiler; si ho veieu oportú us podeu saltar aquest paràgraf) , també l’oncle Vània acaba d’oferir-li a la neboda un gran acte d’amor. I aquí, és on cal assenyalar que aquest Vània , ve a ser una reescriptura d’una poc representada obra anterior de Txèkhov que portava per títol “El dimoni de fusta”, que pràcticament triplicava el nombre de personatges de l’obra posterior, i en la qual l’alter ego de Vània s’acabava suïcidant, enlloc de cometre l’histriònic , grotesc i commovedor intent d’assassinat que comet en el text al qual va donar origen. El lituà , aquest director que després d’haver fent un munt de visites (algunes, de ben glorioses) al Temporada Alta, enguany ha acceptat el repte de dirigir un espectacle amb actors iactrius de casa nostra- n’està convençut que si l’obra es titula “L’oncle Vània” ,enlloc de titular-se senzillament “Vània” o de portar qualsevol altre nom, és perquè l’autor va voler remarcar així l’intens vincle existent entre aquest oncle i aquesta neboda . I és que , malgrat pertànyer a generacions diferents, tots dos semblen condemnats a viure un destí comú ple de similituds. I arribat el punt de la seva existència en el qual té una edat més o menys similar a la de l’oncle, a Oskaras se li ha fet també palès fins a quin punt la seva pròpia vida presenta paral·lelismes amb la dels personatges als quals ara dirigeix. Com ha dit el director en alguna entrevista prèvia a l’estrena de l’espectacle, també a ell, per molt que sigui una figura escènica notablement reconeguda ( aquest sentiment no té res a veure amb els reconeixements) , li ha arribat el moment d’assumir que la vida ja no es pot seguir plantejant com un assaig general d’allò que ha d’arribar. La vida, és la funció que ja porta massa temps en marxa com a per a poder creure que arribat el tercer acte, pots tornar al punt de partida com si res, i tornar a reinventar-te la tragicomèdia. Diu també Korsunovas que “L’oncle Vània” és un mirall en el qual es reconeix: el mirall que li retorna una realitat espiritual terrible. I d’aquí ve la necessitat de “parlar amb els pensaments de l’espectador, i no pas tant amb les paraules”.
El cert és que, a la recerca dels pensaments, Korsunovas s’ha mostrat fidel a les paraules: aquí no som davant d’una relectura agosarada però magistral , com aquella que el director oferia de “La tempesta” de Shakespeare a l’esplèndida “Miranda”, l’espectacle gràcies al qual vam descobrir el seu talent al mateix festival Temporada Alta que ara coprodueix aquesta proposta. Aquí, el text de Txèkhov es presenta de forma integra. I amb això ens fa un favor, perquè d’una obra tan esplèndida com aquesta, se’n pot treure profit fins i tot de la més aparentment trivial conversa. I alhora, es fa un favor a ell mateix, perquè la força del text , quan aquest ens arriba ben formulat, és tal, que després costa menys perdonar-li al director segons quines relliscades.
Korsunovas, fa aproximadament una dècada, ens va oferir un muntatge de “La gavina” d’una austeritat i d’una nuesa senzillament insuperables , en el qual cada gest interpretatiu estava sotmès al més estricte rigor. Amb recursos molt més buits d’ornaments impactants que els exhibits al seu no menys excepcional “Hamlet”, Korsunovas deixava la seva gavina ferida de mort sense altra closa que la de la paraula, i el mil·limetrat gest actoral que transmet cada moviment emocional del personatge. Per contra, per apropar-se a l’oncle Vània tira mà de recursos que, de fet ,ja han ensenyat massa sovint el nas a altres muntatge posteriors del director no tan reeixits com els millors seus . I, per moments, els condueix cap a territoris tan artificiosament vistosos, que acaben devaluant notablement la superba tensió dramàtica del text. És el moment de tornar a aquella gallina que havíem deixat oblidada al principi, i que dona lloc a un dels fragments més discutibles ( o potser caldria dir que més directament lamentables?) de tot l’espectacle. Donat que l’au de corral és capaç de trencar aquí la quarta paret, cal afegir que el director naufraga també quan intenta fer-nos sentir més propers als monòlegs pronunciats pels protagonistes de l’obra , demolint per complert aquest invisible mur divisori. Cada cop que l’intèrpret fa unes passes cap a la platea i demana encendre els llums de sala, la quarta paret s’esmicola. Però a tu, com a espectador, et queda el dubte de saber a què es deu un enderroc tirant a injustificat que crea més distàncies que qualsevol exercici de distanciament brechtià. I que, alhora, un cop superada la possible sorpresa inicial, esdevé una mena de ritual repetitiu.
El director inicia el seu muntatge de forma notable, mostrant-nos l’interior de la hisenda darrera unes parets translúcides que generen una atmosfera vagament melancònica. I, malgrat l’ús un xic superflu del vídeo, manté al llarg del primer tram de la representació el ritme controlat que es desprèn de les mateixes paraules de l’autor. Però aviat sent la necessitat de trencar aquest ritme i aquesta cadència amb recursos dramatúrgics sovint impostats que de vegades devaluen fins i tot el bon treball interpretatiu que ofereixen Manrique, Truyol, Benet, Marco i Güell, els puntals damunt dels qual se sustenta el muntatge. Un muntatge que, alhora, desaprofita força la presencia de Carme Sansa, converteix l’Elena de Raquel Ferri en una gairebé superficial caricatura del veritablement gens superficial personatge al qual encarna, mentre l’obliga a fer grotesques contorsions damunt les tecles d’un piano, i deixa que Kaspar Bindeman i la seva guitarra elèctrica transforma Teleguin en una presència tirant a ridícula. De vegades ,Korsunovas es traeix a ell mateix; mentre sap extreure-li un ajustat punt de comicitat al taca taca del vell professor Serebriakov, acaba devaluant el moment culminant de l’obra – el ben comprensible atac de disbauxa descontrolada que posseeix Vània quan el profe convoca reunió familiar- tot reduint-la a un gag de cinema mut al pur estil slapstick de Mack Sennett. I encara que el talent de Sennett fos molt gran , cal assumir que no li escau gens ni mica al talent precís amb el qual Txèkhov desenvolupa una escena en la qual l’equilibri entre allò patètic i allò tràgic, respon a una mesura exacta . I malgrat tot ,aquí em teniu: recomanant que visiteu a Vània i als seus. En primer lloc, per tal de gaudir d’una obra absolutament magistral. En segon lloc, per tal de conèixer o de retrobar-se amb un dels directors essencials i més personals de l’escena europea de les darreres dècades. En tercer lloc, per tal d’aplaudir els bons i fins i tot molt bons moments interpretatius que ens ofereix el repartiment del muntatge. I en quart lloc, per tal d’oblidar-se d’allò que grinyola, i deixar-se portar per allò que més encertadament s’apropa a la bellesa i l’emoció del text del qual parteix.
