La venus de les pells

informació obra



Intèrprets:
Raquel Ferri, Rubén de Eguía
Direcció:
Guido Torlonia
Escenografia:
Paula Bosch, Sebastià Brosa
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Lluís Serra
So:
Ricardo González
Sinopsi:

La Venus de les pells va néixer de la idea del dramaturg David Ives d’adaptar una novel·la eròtica al teatre. En un principi havia pensat en Història d’O, però en no estar lliure de drets, va optar per la història de Leopold von Sacker-Masoch, Venus im pelz, una obra polèmica i autobiogràfica, que va consagrar el famós autor austríac com a pare del masoquisme. Ives la descriu com una «comèdia entre bastidors», almenys en aparença.

Un jove director i dramaturg, Thomas Novachek, amb una nova obra teatral que és a punt d’estrenar-se a l’escena novaiorquesa, organitza una audició per trobar la protagonista de la seva comèdia. Decebut per la incompetència de totes les actrius que s’hi presenten, se’n lamenta per telèfon a la seva xicota. Llavors, enmig d’una tempesta de llamps i trons, hi irromp Vanda Jordan, una actriu disposada a tot per aconseguir el paper.

Aquí comença el joc dels papers, on res no és el que sembla. Una química imperceptible esclata entre els dos protagonistes i comença un joc de poder i fascinació, una mena de dansa de seducció provocadora entre director i actriu, al llindar entre el desig i la dominació.

Rubén de Eguía i Raquel Ferri interpreten el Thomas i la Wanda, els dos protagonistes, que al seu torn donen vida als dos personatges de la comèdia, Severin von Kushemski i Wanda von Dunayev. El joc a dos es converteix en una comèdia amb quatre personatges, el teatre dins el teatre, on es confonen els diàlegs de la vida real amb els de la fantasia; veritat o ficció? Qui mana? qui dirigeix ​​el joc? Sempre que es tracti d’un joc. Qui obtindrà al final allò que realment desitja? Potser tothom o potser ningú?

Des de sempre, Venus, deessa de l’amor, quan porta la seva armadura de guerrera i baixa a la Terra, en surt victoriosa i s’imposa a tothom, sigui a la mitologia grega o en els grans relats universals. Continua essent una de les figures més representades en l’escultura clàssica i pels grans pintors renaixentistes.

Per tant, voldria recomanar una sola cosa al públic: mai no feu befa d’una deessa.

Guido Torlonia

Sinopsi

La Venus de les pells és una obra de David Ives basada en la novel·la homònima de Leopold von Sacher-Masoch.
El muntatge teatral va ser estrenat el 2010 al Classic Stage Company i el 2011 a Broadway. Va ser guardonat amb el premi Tony 2012 a la Millor Interpretació femenina (Nina Arianda), i també nominada com a Millor Obra de l’any. També va ser nominada als Drama Desk Awards 2012 en la categoria de Millor Actor (Hugh Dancy).

Considerada com una de les millors obres de Broadway dels últims anys, La Venus de les pells ha estat un èxit tant de crítica com de públic.
Roman Polanski adapta l’obra teatral de David Ives i la porta al cinema l’any 2013. L’any següent Polanski va ser nominat durant la 39a edició dels Premis César en la categoria de Millor Director.

La història presenta un jove i ambiciós dramaturg que està desesperat per trobar l’actriu que haurà de representar el personatge femení de la seva adaptació de La Venus de les pells, de Leopold von Sacher-Masoch; obra que obrirà les portes al concepte del masoquisme. Ja fora de convocatòria, apareix Wanda, una jove actriu que sembla no encaixar en el paper. Tanmateix, convenç l’autor i comença una aventura que els portarà pels terrenys del poder, la seducció, el misteri, barrejant realitat i ficció, veritat i mentida. Fent ús de la intel·ligència, l’humor i la foscor, trepitjaran constantment les fronteres de la dominació posant de relleu el dominador i el dominat. Acabaran on possiblement no havien previst.

Crítica: La venus de les pells

12/03/2021

Metateatralitat entre el flirteig i l'elegància

per Jordi Bordes

Guido Torlonia torna a un món elegant, amb un vestuari extret d'un armari líric però barrejades, també, amb peces comprades en un mercadet. Aquests són els contradtos d'una obra que aspira al lirisme i una estètica barroca al costat d'un estrany pragmatisme i d'una intriga que no es desvetlla fins al final.

Vorejant per la perversió i atracció del sadomoassoqusime es pot veure un notable treball de metateatralitat, on Raquel Ferri i Rubén de Eguía ensenyen la diferència de com ressona una mateixa cita amb un to i intenció, o una altra. I com poden visualitzar quan estan dins de l'assaig i quan en la sessió de càsting amb un simple canvi d'actitud. Un exercici teatral que recorda prou al que Pere Riera va fer a Infàmia i que també deixa un rastre a Eva contra Eva, de Pau Miró (ara a partir de l'adaptació del film All about Eve, en comptes de partir de la noel·la Venus in fur de Leopold von Sacher-Masoch)

La intriga de l'estranya aparició de Wanda i de com va traient material que, en un principi, ni se li demanava ni se li hav ia ofert per a un càsting manté la tensió dramàtica. Aquesta obra ja es va poder veure el 2013 amb Joel Joan i Meritxell Calvo al Goya (Venus in fur). Ara, ressona amb molta més contuindència la denúncia que s tracta d'un text masclista, d'una certa cossificació de la dona. I que ell hi juga també per a dominar el director/ galant que la persegueix.

Torlonia, director artístic de l'Akadèmia torna amb una peça provocadorament voluptuosa, plena d'engnys i de segones lectures (amb moltes capes de lectura) que la fa atractiva i intrigant alhora. Pertanyen al tall d'Al galop i de Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford? La interpretació dels dos actors dóna consistència a l'ambigüitat (ique no a l'ambivalència, com provoca contínuament Wanda). Hi ha una diferència entre fer que una acció pugui llegir-se com a diferents significats en la voluntat d'amagar el veritable significat, despistant al dissortat, enfebrit i ambiciós director.