La Venus de les pells va néixer de la idea del dramaturg David Ives d’adaptar una novel·la eròtica al teatre. En un principi havia pensat en Història d’O, però en no estar lliure de drets, va optar per la història de Leopold von Sacker-Masoch, Venus im pelz, una obra polèmica i autobiogràfica, que va consagrar el famós autor austríac com a pare del masoquisme. Ives la descriu com una «comèdia entre bastidors», almenys en aparença.
Un jove director i dramaturg, Thomas Novachek, amb una nova obra teatral que és a punt d’estrenar-se a l’escena novaiorquesa, organitza una audició per trobar la protagonista de la seva comèdia. Decebut per la incompetència de totes les actrius que s’hi presenten, se’n lamenta per telèfon a la seva xicota. Llavors, enmig d’una tempesta de llamps i trons, hi irromp Vanda Jordan, una actriu disposada a tot per aconseguir el paper.
Aquí comença el joc dels papers, on res no és el que sembla. Una química imperceptible esclata entre els dos protagonistes i comença un joc de poder i fascinació, una mena de dansa de seducció provocadora entre director i actriu, al llindar entre el desig i la dominació.
Rubén de Eguía i Raquel Ferri interpreten el Thomas i la Wanda, els dos protagonistes, que al seu torn donen vida als dos personatges de la comèdia, Severin von Kushemski i Wanda von Dunayev. El joc a dos es converteix en una comèdia amb quatre personatges, el teatre dins el teatre, on es confonen els diàlegs de la vida real amb els de la fantasia; veritat o ficció? Qui mana? qui dirigeix el joc? Sempre que es tracti d’un joc. Qui obtindrà al final allò que realment desitja? Potser tothom o potser ningú?
Des de sempre, Venus, deessa de l’amor, quan porta la seva armadura de guerrera i baixa a la Terra, en surt victoriosa i s’imposa a tothom, sigui a la mitologia grega o en els grans relats universals. Continua essent una de les figures més representades en l’escultura clàssica i pels grans pintors renaixentistes.
Per tant, voldria recomanar una sola cosa al públic: mai no feu befa d’una deessa.
Guido Torlonia
La Venus de les pells és una obra de David Ives basada en la novel·la homònima de Leopold von Sacher-Masoch.
El muntatge teatral va ser estrenat el 2010 al Classic Stage Company i el 2011 a Broadway. Va ser guardonat amb el premi Tony 2012 a la Millor Interpretació femenina (Nina Arianda), i també nominada com a Millor Obra de l’any. També va ser nominada als Drama Desk Awards 2012 en la categoria de Millor Actor (Hugh Dancy).
Considerada com una de les millors obres de Broadway dels últims anys, La Venus de les pells ha estat un èxit tant de crítica com de públic.
Roman Polanski adapta l’obra teatral de David Ives i la porta al cinema l’any 2013. L’any següent Polanski va ser nominat durant la 39a edició dels Premis César en la categoria de Millor Director.
La història presenta un jove i ambiciós dramaturg que està desesperat per trobar l’actriu que haurà de representar el personatge femení de la seva adaptació de La Venus de les pells, de Leopold von Sacher-Masoch; obra que obrirà les portes al concepte del masoquisme. Ja fora de convocatòria, apareix Wanda, una jove actriu que sembla no encaixar en el paper. Tanmateix, convenç l’autor i comença una aventura que els portarà pels terrenys del poder, la seducció, el misteri, barrejant realitat i ficció, veritat i mentida. Fent ús de la intel·ligència, l’humor i la foscor, trepitjaran constantment les fronteres de la dominació posant de relleu el dominador i el dominat. Acabaran on possiblement no havien previst.
Venus, la deessa de l'amor. Agafa la seva armadura i baixa a la terra...ningú no la pot aturar, ni la mitologia grega, ni molt menys cap home. I Venus es Vanda, que baixa les escales d'un magatzem per fer un càsting: al davant té Thomas, un director insatisfet amb les actrius que ha vist, les troba incompetents (uff! no sé a qui pot recordar...). Doncs, com a home i com a director, Thomas ja ha begut oli, perquè Vanda està disposada a tot per què li donin el paper de l'obra, una obra on, per cert, ha de sotmetre sàdicament al seu partenaire...complagut, aquest, pel fet de ser sotmès.
Per tant, a "La venus de les pells" hi ha teatre dins el teatre i s'entra en un joc de confusions: el que passa és el que estàn escenificant en el càsting (o sigui, l'obra que va escriure en la realitat Leopold von Sacher-Masoch), o allò que passa a l'escenari és real?
Dintre d'aquest joc de confusions, de miralls, "La Venus de les pells" és fascinant, és irònica, és seductora, és morbosa, és sensual i et convida a connectar amb un tabú, el masoquisme (si és que encara es considera un tabú).
I encara més fascinants són els actors: el sempre sòlid Rubén de Eguía (ara mateix vé de treballar amb Flotats a "El enfermo imaginario") i Raquel Ferri, una actriu valenciana que ens va enlluernar a "Angels a América", i que és una autèntic terratremol en escena. Amb ells dos, "La Venus de les pells" en surt encara més beneficiada