Aneu en compte! La Historia, gràcies a déu, ens ha ensenyat a malfiar-nos de tots els deus. Però això no significa que ens tinguem que fiar incondicionalment de les deesses, que també elles se les saben totes, i saben com fer-nos caure ens els seus bons paranys. I això ho dic pensant per exemple en el -d’altra banda- excel·lent muntatge de la més que notable obra de David Ivers “Venus in Furs” que Guido Torlonia presenta al Teatre Akadèmia. Repeteixo: cal anar en compte. I no reduir a una simple interpretació feminista del tema – a l’espectacle, de vegades s’ensuma aquesta temptació- les complexitats de la relació que s’estableix entre una actriu anomenada Wanda (quina casualitat!) que es presenta a deshores a una audició per aconseguir el paper de Wanda ( la protagonista de la novel·la de Masoch que li va donar forma literària al masoquisme) , i en Thomas, el dramaturg i director escènic que ha preparat aquesta adaptació del cèlebre relat. I que després d’una dura jornada de càsting, està arribant a la conclusió que cap actriu de cap edat, reuneix les condicions per fer-se càrrec del paper. Ja per començar , com és possible que vagin tan despistades a l’hora de transmetre la feminitat que requereix el personatge!
Ho dic per tercer cop: cal anar en compte. A la novel·la plena de referències autobiogràfiques escrita per Leopold von Sacher-Masoch – ell mateix, tot un bon masoquista - , la Wanda insisteix molt en assegurar-nos que , quan accepta situar-se en la posició dominatrix que li reclama el seu enamorat esclau incondicional, ho fa a desgrat seu: és ell , qui demana que ella s’ubiqui en aquest pla! És ell , qui fa que ella acabi trobant-li molt de gustet a la seva nova posició , i acabi també gaudint d’aquest nou poder adquirit ! Però – i aquí s’hi pot reconèixer l’element transgressor introduït per Masoch també en aquest aspecte- , tot trencant certes barreres morals i certs miratges amorosos , el que fa també Wanda és guanyar nous espais de llibertat. I reconèixer - tot negant que hagi estat la seva elecció- el plaer teòricament no buscat però ja latentment desitjat amb el qual s’ha acabat trobant “per culpa” d’en Severin. Un Severin al qual acaba acusant de ser tot “un corruptor de dones”... potser perquè sempre resulta més fàcil acusar els altres d’allò que nia dins teu ( la primera aparició del personatge a la novel·la ja dona forces pistes en aquest sentit) que assumir en veu alta segons quins plaers. No: decididament – en això, li dono tota la raó al Thomas- , aquestes novel·la no en té res de pornogràfic; evidenciar la complexitat dels nostres desitjos ocults , no pot ser mai considerat com a pornogràfic. Per contra, el que fa Masoch tot donant-li forma a allò que formava part del seu més masoquista tarannà, és donar-li també visibilitat a allò més ocult que pot niar en el desig d’una dona: i ell,en va conèixer més d’una, que sabia com extreure-li bon plaer sexual a la submisa esclavitud de l’altre.
El gran encert del text de David Ivers consisteix precisament en fer conviure totes aquestes complexes ambigüitats que, en realitat, no es contradiuen una a l’altre, sinó que venen a complementar-se . Ni Ivers, ni tampoc el relat de Masoch – sobre el qual el gran filòsof Gilles Deleuze en va fer una brillant dissecció a l’assaig “Allò fred i allò cruel”- opten per la visió unidimensional; per aquella mena de pressa de posició condemnatòria o absolutòria que cauria en l’esquematisme del judici moral. Ni la Wanda humana, ni la Wanda divina, ni el Thomas dramtúrg, ni el Severin fictici amb e lqual ell mateix es pot identificar, poden ser simplificats d’aquesta manera, perquè això els situaria a nivell de l’estereotip. I aquests essers, el que fan justament és qüestionar els estereotips... fins i tot si això emprenya a alguna que altra deessa. Ivers , d’altra banda, té el gran encert de jugar amb totes les implicacions associades a les relacions de dominació que es poden establir en un càsting ( i en els temps que corren , no cal ni remarcar-les), i integrar-les en una dramatúrgia que no deixa de ser alhora una intel·ligent adaptació de la novel·la original. Acostumat a moure’s pels escenaris de Broadway i a saber utilitzar aquella mena de recursos capaços d’arribar al gran públic , Ivers sap també com fer d’aquest acoblament una peça sexi farcida amb tocs de misteri i d'humor , i guarnida amb llampecs sonors i visuals que et van anunciant la naturalesa diguem que una mica divina del que va passant per l’escenari. I sap també que una peça d’aquesta mena en té quelcom de bon regal per a la parella protagonista, sempre i quant aquesta es lliuri ben a gust al joc que li proposa el text. Quelcom que Rubén de Eguía i Raquel Ferri fan sense cap mena de dubtes, tant quant es tracta de marcar territori , com quan es tracta de mostrar - o fer veure que es mostren - les febleses dels seus personatges. Les seves sensualment potents interpretacions , omplen de vibracions sado maso el molt ben aprofitat espai escènic d’un Teatre Akadèmia que, amb la recentment inaugurada nova disposició de grades semi circulars, presenta un caliu íntim encara més acollidor del que ja tenia abans.
