La venus de les pells

informació obra



Intèrprets:
Raquel Ferri, Rubén de Eguía
Direcció:
Guido Torlonia
Escenografia:
Paula Bosch, Sebastià Brosa
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Lluís Serra
So:
Ricardo González
Sinopsi:

La Venus de les pells va néixer de la idea del dramaturg David Ives d’adaptar una novel·la eròtica al teatre. En un principi havia pensat en Història d’O, però en no estar lliure de drets, va optar per la història de Leopold von Sacker-Masoch, Venus im pelz, una obra polèmica i autobiogràfica, que va consagrar el famós autor austríac com a pare del masoquisme. Ives la descriu com una «comèdia entre bastidors», almenys en aparença.

Un jove director i dramaturg, Thomas Novachek, amb una nova obra teatral que és a punt d’estrenar-se a l’escena novaiorquesa, organitza una audició per trobar la protagonista de la seva comèdia. Decebut per la incompetència de totes les actrius que s’hi presenten, se’n lamenta per telèfon a la seva xicota. Llavors, enmig d’una tempesta de llamps i trons, hi irromp Vanda Jordan, una actriu disposada a tot per aconseguir el paper.

Aquí comença el joc dels papers, on res no és el que sembla. Una química imperceptible esclata entre els dos protagonistes i comença un joc de poder i fascinació, una mena de dansa de seducció provocadora entre director i actriu, al llindar entre el desig i la dominació.

Rubén de Eguía i Raquel Ferri interpreten el Thomas i la Wanda, els dos protagonistes, que al seu torn donen vida als dos personatges de la comèdia, Severin von Kushemski i Wanda von Dunayev. El joc a dos es converteix en una comèdia amb quatre personatges, el teatre dins el teatre, on es confonen els diàlegs de la vida real amb els de la fantasia; veritat o ficció? Qui mana? qui dirigeix ​​el joc? Sempre que es tracti d’un joc. Qui obtindrà al final allò que realment desitja? Potser tothom o potser ningú?

Des de sempre, Venus, deessa de l’amor, quan porta la seva armadura de guerrera i baixa a la Terra, en surt victoriosa i s’imposa a tothom, sigui a la mitologia grega o en els grans relats universals. Continua essent una de les figures més representades en l’escultura clàssica i pels grans pintors renaixentistes.

Per tant, voldria recomanar una sola cosa al públic: mai no feu befa d’una deessa.

Guido Torlonia

Sinopsi

La Venus de les pells és una obra de David Ives basada en la novel·la homònima de Leopold von Sacher-Masoch.
El muntatge teatral va ser estrenat el 2010 al Classic Stage Company i el 2011 a Broadway. Va ser guardonat amb el premi Tony 2012 a la Millor Interpretació femenina (Nina Arianda), i també nominada com a Millor Obra de l’any. També va ser nominada als Drama Desk Awards 2012 en la categoria de Millor Actor (Hugh Dancy).

Considerada com una de les millors obres de Broadway dels últims anys, La Venus de les pells ha estat un èxit tant de crítica com de públic.
Roman Polanski adapta l’obra teatral de David Ives i la porta al cinema l’any 2013. L’any següent Polanski va ser nominat durant la 39a edició dels Premis César en la categoria de Millor Director.

La història presenta un jove i ambiciós dramaturg que està desesperat per trobar l’actriu que haurà de representar el personatge femení de la seva adaptació de La Venus de les pells, de Leopold von Sacher-Masoch; obra que obrirà les portes al concepte del masoquisme. Ja fora de convocatòria, apareix Wanda, una jove actriu que sembla no encaixar en el paper. Tanmateix, convenç l’autor i comença una aventura que els portarà pels terrenys del poder, la seducció, el misteri, barrejant realitat i ficció, veritat i mentida. Fent ús de la intel·ligència, l’humor i la foscor, trepitjaran constantment les fronteres de la dominació posant de relleu el dominador i el dominat. Acabaran on possiblement no havien previst.

Crítica: La venus de les pells

17/03/2021

Fes-me tan mal com vulguis, deessa meva!

per Ramon Oliver



Aneu en compte! La Historia, gràcies a déu, ens ha ensenyat a malfiar-nos de tots els deus. Però això no significa que ens tinguem que fiar incondicionalment de les deesses, que també elles se les saben totes, i saben com fer-nos caure ens els seus bons paranys. I això ho dic pensant per exemple en el  -d’altra banda- excel·lent muntatge de la més que notable obra de David Ivers “Venus in Furs” que Guido Torlonia presenta al Teatre Akadèmia. Repeteixo: cal anar en compte. I no reduir a una simple interpretació feminista del tema  – a l’espectacle, de vegades s’ensuma aquesta temptació-  les complexitats de la relació que s’estableix entre una actriu anomenada Wanda (quina casualitat!)  que es presenta a deshores a una audició per aconseguir el paper de Wanda ( la protagonista de la novel·la de Masoch que li va donar forma literària al masoquisme) , i en Thomas, el dramaturg i director escènic que ha preparat aquesta adaptació del cèlebre relat. I que després d’una dura jornada de càsting, està arribant a la conclusió que cap actriu de cap edat, reuneix  les condicions per  fer-se càrrec del paper. Ja per començar , com és possible que vagin tan despistades a l’hora de transmetre la feminitat que requereix el personatge!

Ho dic per tercer cop: cal anar en compte. A la novel·la plena de referències autobiogràfiques escrita per Leopold von Sacher-Masoch – ell mateix,  tot un bon masoquista - , la Wanda insisteix molt en assegurar-nos que , quan accepta situar-se en la posició dominatrix que li reclama el seu enamorat esclau incondicional, ho fa a desgrat seu: és ell , qui demana que ella s’ubiqui en aquest pla! És ell , qui fa que ella  acabi trobant-li molt de gustet a la seva nova posició , i acabi també gaudint d’aquest nou poder adquirit ! Però – i aquí s’hi pot reconèixer l’element transgressor introduït  per Masoch també en aquest aspecte- , tot  trencant certes barreres morals i certs miratges amorosos , el que fa també Wanda és guanyar nous espais de llibertat. I reconèixer - tot negant que hagi estat la seva elecció- el plaer teòricament no buscat  però ja latentment desitjat amb el qual s’ha acabat trobant “per culpa” d’en Severin. Un  Severin al qual acaba acusant  de ser tot  “un corruptor de dones”... potser perquè sempre resulta més fàcil acusar els altres d’allò que nia  dins teu ( la primera aparició del personatge a la novel·la ja dona  forces pistes en aquest sentit) que assumir en veu alta segons quins plaers. No: decididament – en això, li dono tota la raó al Thomas- , aquestes novel·la no en té res de pornogràfic; evidenciar la complexitat dels nostres desitjos ocults , no pot ser mai considerat com a pornogràfic. Per contra, el que fa Masoch tot donant-li forma a allò que formava part del seu més masoquista tarannà, és donar-li també visibilitat a allò més ocult que pot niar en el desig d’una dona: i ell,en va conèixer més d’una, que sabia com extreure-li bon plaer sexual a la submisa esclavitud de l’altre.

El gran encert del text de David Ivers consisteix precisament en fer conviure totes aquestes complexes ambigüitats que,  en realitat, no es contradiuen una a l’altre, sinó que venen a complementar-se . Ni Ivers, ni tampoc  el relat de Masoch – sobre el qual el gran filòsof Gilles Deleuze en va fer  una brillant dissecció a l’assaig “Allò fred i allò cruel”- opten per la visió unidimensional; per aquella mena de pressa de posició condemnatòria o absolutòria que cauria en l’esquematisme del judici moral. Ni la Wanda humana, ni la Wanda divina, ni el Thomas dramtúrg, ni el Severin fictici amb e lqual ell mateix es pot identificar, poden ser simplificats d’aquesta manera, perquè això els situaria a nivell de l’estereotip. I aquests essers, el que fan justament és qüestionar els estereotips... fins i tot si això emprenya a alguna que altra deessa. Ivers , d’altra banda, té el gran encert de jugar amb totes les implicacions associades a les relacions de dominació que es poden establir en un càsting ( i en els temps que corren , no cal ni remarcar-les), i integrar-les en una dramatúrgia que no deixa de ser alhora una intel·ligent adaptació de la novel·la original. Acostumat a moure’s pels escenaris de Broadway i a saber utilitzar aquella mena de recursos capaços d’arribar al gran públic , Ivers sap també com fer d’aquest acoblament una peça sexi farcida amb tocs de misteri i d'humor ,  i guarnida amb llampecs sonors i visuals que et van anunciant la naturalesa diguem que una mica  divina del que va passant per l’escenari.  I sap també que una peça d’aquesta mena en té quelcom de bon regal per a la parella protagonista, sempre i quant aquesta es lliuri ben a gust al joc que li proposa el text. Quelcom que Rubén de Eguía i Raquel Ferri fan sense cap mena de dubtes, tant quant es tracta de marcar territori , com quan es tracta de mostrar - o fer veure que es mostren - les febleses dels seus personatges. Les seves sensualment potents interpretacions , omplen de vibracions sado maso el molt ben aprofitat espai escènic d’un Teatre Akadèmia que, amb la recentment inaugurada  nova disposició de grades semi circulars, presenta un caliu íntim encara més acollidor del que ja tenia abans.