Eva contra Eva

Teatre

informació obra


Autoria:
Pau Miró
Direcció:
Sílvia Munt
Intèrprets:
Emma Vilarasau, Nausicaa Bonnín, Eduard Farelo, Andreu Benito, Marissa Josa
Escenografia:
Enric Planas
Il·luminació:
David Bofarull
Vestuari:
Míriam Compte
So:
Jordi Bonet
Vídeo:
Daniel Lacasa
Ajudantia de direcció:
Tilda Espluga
Interpretació musical:
Jaume Vilaseca
Sinopsi:

Dues actrius de generacions diferents han d’interpretar un mateix personatge.

Eva contra Eva és una comèdia inspirada en el clàssic All about Eve, de Joseph L. Mankiewicz. Dues actrius, de dues generacions ben diferenciades, han d’interpretar un mateix personatge. En aquesta coincidència topen dues maneres d’entendre la vida i la professió. L’actriu més jove lluita per aconseguir l’oportunitat de donar-se a conèixer. L’actriu més gran s’esforça per no permetre que el pas dels anys la faci desaparèixer dels escenaris. Però això no les converteix necessàriament en enemigues, sinó que tenen mirades complementàries i poden aprendre l’una de l’altra, sense cap necessitat de destruir-se. Se n’adonaran o acabaran devorant-se?

Els cinc personatges d'Eva contra Eva (el director, el crític, la representant i les dues actrius) fan servir el teatre per parlar de la vida i la vida per parlar del teatre. S’entreguen a aquesta professió amb tanta intensitat i devoció que sovint perden la capacitat de riure’s de si mateixos. I és en l’excessiva transcendència que atorguen a les seves vulnerabilitats, que es converteixen en meres vanitats, on rau la comèdia. Shakespeare deia que l’objectiu del teatre és posar un mirall davant dels espectadors per poder-hi reflectir les virtuts i els defectes de cada època. Tant de bo al mirall que ofereix Eva contra Eva puguem veure algunes de les nostres imperfeccions contemporànies amb un somriure a la cara.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Eva contra Eva

01/11/2020

L'èxit EVAnescent

per Jordi Bordes

L'èxit dura tant com una flor de safrà. Es fa malbé de seguida. I només qui és intel·ligent, sap veure-ho i anar repescant els brins de vida eterns (retirar els estams i col·leccionar-los fins a donar sabor a una paella). Pau Miró, que li encanta revisar el món de l'art (Una història real) i el del periodisme (Un tret al cap), ha trobat amb el film All about Eve, una oportunitat preciosa per enfrontar el famós debat del tap generacional, personificat a escena per Nausicaa Bonnín i Emma Vilarasau. Com en l’adaptació de La gavina d’en Rigola, es pot confondre l’actriu i el personatge. El director (Eduard Farelo), la representant (Marissa Josa) i el crític (Andreu Benito) posen la mirada externa d’aquest duel, entusiasta i cínic alhora.

L’obra arrenca amb el darrer bolo d’una producció i que s’enllaçarà amb els següents assajos. Miró ha jugat a l’ambigüitat en el que podria ser un somni. Sílvia Munt ha transformat aquesta ombra de thriller (que Miró ja hi ha jugat sovint com a Els jugadors o Dones com jo) en una gravació als miralls del camerino. Torna a fer ús de la seva habilitat a la càmera (com ja va fer a La resposta i planta un reflex intel·ligent i molt suggestiu. Segurament, Miró, que ja ha coincidit amb Vilarasau a Victòria, s'ha atrevit a afinar més el dard quan l'actriu en plena reivindicació de la seva capacitat de commoure, mentre sent com l'arrosseguen pel pedregar bona part del públic (un debat que ell mateixa ja insinuava a Infàmia, de Pere Riera, també al voltant d'una sala d'assaig). Ara, a més, pregunta perquè tothom s'atreveix a atacar l'actriu madura protagonista i s'accepta amb normalitat que els protagònics madurs segueixin molt més temps a escena.

Aparentment, no succeeix gran cosa. El duet amb el florí de la paraula i del gest entre les dues advesàries i la sensació que, efectivament l'una acabarà sent l'altra i que, de seguida la roda tornarà a començar amb un tercer personatge, amb una ambició tant sana i unes ganes que el teatre sigui veritat. Però es produeixen moments desesperats entre Vilarasau i Farelo i divertidament intranscendents entre l'actriu i Benito. Miró no ha desaprofitat mantenir el crític a la peça (està vist que els dramaturgs els hi agrada mantenir converses a través dels seus guions, com també va fer Juan Mayorga a El crítico). La funció de tarda al Municipal (la nit que es tornaven tancar els teatres, per 15 dies) deur donar una major tensió màgica que fa reconnectar a l’escena després d’un lapsus domèstic (cal arreglar la caldera de casa, confessava el crític...). Aquell dijous es va produir sense fi perquè el que es parlava a l’escenari era un viu retrat de la situació dels artistes i tècnics davant la incertesa. Els bulbs de la for del safrà son capriciosos i no anuncien mai quan brioraran ni quantes nits apareixeran amb una flor nova. Com l'exit, que s'esvaneix, EVAnescent.