Si supiera cantar, me salvaría. El Crítico

informació obra



Autor:
Juan Mayorga
Direcció:
Juan José Afonso
Intèrprets:
Juanjo Puigcorbé (Volodia), Pere Ponce (Scarpa)
Escenografia:
Elisa Sanz
Vestuari:
Elisa Sanz
Il·luminació:
Carlos Alzueta
So:
Raúl Bustillo
Producció:
Iraya Producciones
Sinopsi:

Juanjo Puigcorbé i Pere Ponce protagonitzen un duel escènic d'altura. Juan José Afonso dirigeix aquesta obra de Juan Mayorga, que ha suposat la tornada al teatre de Puigcorbé després de dues dècades allunyat dels escenaris.

Una nit, el crític teatral Volodia rep la inesperada visita de Scarpa, autor de l'obra que acaba de veure i sobre la qual està a punt d'emetre un judici. Durant la seva llarga trobada, surten a la llum dues opinions molt diferents sobre el teatre, però també dues maneres de concebre la vida. En definitiva, dos homes enfrontats entre si i també amb ells mateixos. Mayorga reconeix que la temàtica de l'obra no és el teatre, sinó la trobada de dos homes necessitats d'afecte i respecte que no distingeixen les fronteres entre la vida i l'art.

Crítica: Si supiera cantar, me salvaría. El Crítico

02/03/2014

Retrat fred d'unes vides solitàries

per Jordi Bordes

Juan Mayorga furga dins del teatre per narrar la vida de dos gotes d'aigua solitàries. Dues persones amb neurones mirall que interactuen des de la distància i el temps, potser sense adonar-se'n. Aparentment, són dos móns allunyats l'un de l'altre però, es va constatant que hi ha uns ressorts coincidents. El dramaturg juga amb un llenguatge bastant més feridor, amb una intenció més clara des del princip,i que en altres peces seves. No hi ha l'ambigüitat de les rèpliques, d'entrada. És un combat dialèctic brillant que situa (ara sí) la relació entre un crític estrany i un dramaturg d'èxit obsessionat per l'opinió d'aquella rara avis. Fins llavors, no variarà gens la manera d'entendre la vida i el teatre en aquell cau de llibres, pols, actes de comptabilitat i un telèfon, tot i el seu entorn és un món on tot s'esmicola, . 

L'autor arriba amb la inquietud de saber el què publicarà (més que el seu parer) del seu crític de referència. Ell celebra els 15 minuts d'aplaudiment del públic dempeus la nit de l'estrena, però és implacable perquè se sent decebut d'un autor que ha deixat de ser valent i d'enfrontar-se al poder per canviar el món. Mayorga (i Juanjo Puigcorbé i Pere Ponce interpretren la partitura afinadament però amb una certa falta d'ànima) aprofita el quadre per revelar moltes de les seves inquietuds de com ha de ser el teatre. El problema és que aquestes rèpliques d'aquests personatges tant elevats, tant profunds, tant experts en protegir-se de la veritat (que ells mateixos s'amaguen) els fa poc humans. Són extraterrestres que saben dissenccionar la condició humana, extirpar-li l'emoció i fer que el cor dels espectadors esclati (en la ficci´´o).però en la realitat són uns personatges massa racionals per tenir sentiments i contradiccions amb elsque el públic d'avui s'hi pugui sentir identificat. I així, aquesta preciosa partitura sona distant i (tot i els intents d'efectes de Juan José Alonso) cau, s'estova la intensitat i acaba sent exasperadament lenta. 

El que passa és que l'obra no deixa d'avançar en aquestes escenes i, al final, quan les rèpliques ja tenen un gruix dramàtic real (com la del subtítol "si supiera cantar me salvaría") costa recuperar les intencions perdudes. Llavors, apareix els peus descalços duna noia en un parc. Els petons no retornats. La por a afrontar la vida dle que demana a l'altre la valentia per trencar amb les convencions. Volodia i Scarpa són dos ésseres que s'han fet l'un a l'altre, tot i que des d'una dependència de mestre/deixeble. Són dos covards, al final, que s'amaguen en la mentida dels telons i el soroll de l'èxit. Una mirada final al teatre que redimeix la caiguda de tensió del centre de l'obra i uqe invita a fer una lectura més pausada del text. O a tornar a veure una nova sessio per captar les bombes emocionals de profunditat d'aquets dos amics odiats de l'ànima.