Si supiera cantar, me salvaría. El Crítico

Teatre

informació obra


Autoria:
Juan Mayorga
Direcció:
Juan José Afonso
Intèrprets:
Juanjo Puigcorbé (Volodia), Pere Ponce (Scarpa)
Escenografia:
Elisa Sanz
Vestuari:
Elisa Sanz
Il·luminació:
Carlos Alzueta
So:
Raúl Bustillo
Producció:
Iraya Producciones
Sinopsi:

Juanjo Puigcorbé i Pere Ponce protagonitzen un duel escènic d'altura. Juan José Afonso dirigeix aquesta obra de Juan Mayorga, que ha suposat la tornada al teatre de Puigcorbé després de dues dècades allunyat dels escenaris.

Una nit, el crític teatral Volodia rep la inesperada visita de Scarpa, autor de l'obra que acaba de veure i sobre la qual està a punt d'emetre un judici. Durant la seva llarga trobada, surten a la llum dues opinions molt diferents sobre el teatre, però també dues maneres de concebre la vida. En definitiva, dos homes enfrontats entre si i també amb ells mateixos. Mayorga reconeix que la temàtica de l'obra no és el teatre, sinó la trobada de dos homes necessitats d'afecte i respecte que no distingeixen les fronteres entre la vida i l'art.

Crítica: Si supiera cantar, me salvaría. El Crítico

28/01/2014

Peça irregular que es pot travessar a la gola del públic habituat a obres fàcils de pair.

per Manuel Pérez i Muñoz

Escriure una obra de teatre que parla de teatre pot resultar una trampa. El propi dramaturg, Juan Mayorga, tracta de justificar la gosadia quan un dels personatges ens recorda que fins i tot Shakespeare s'hi va atrevir. El joc aquí resulta senzill: La nit de l'estrena, autor (Pere Ponce) es presenta a casa del crític (Juanjo Puigcobé), s'entaula llavors un tour de force dialèctic que arrossega la noció d'art, el concepte de representació i el principi de veritat; déu n'hi do.

La força de l'assaig, junt a l'elegant i contingut treball dels actors, atorguen una encuriosida atracció primerenca pel discurs. Arribat el moment, però, el repetitiu plantejament provoca la caiguda lliure de l'interès. S'ha d'afegir l'escàs al·licient que desperta la narració interna, és a dir, la sentida però descontextualitzada intra-obra que el personatge de l'autor exalta davant del crític. De fet, paradoxalment, li podem retreure al text molts dels pecats compositius que se li atribueixen a aquesta subnarració (escenes descompensades, dificultat de representació, motius inconsistents, final fulletonesc). Una llàstima.

Lloable intent, en tot cas, que recorda molts dels encerts d'El verí del teatre de Sirera, que pot resultar interessant com enèsima i ben fonamentada flexió metateatral, un caramel, però, que es pot travessar a la gola del públic del Borràs més habituat a les comèdies fàcils de pair.