Si supiera cantar, me salvaría. El Crítico

informació obra



Autoria:
Juan Mayorga
Direcció:
Juan José Afonso
Intèrprets:
Juanjo Puigcorbé (Volodia), Pere Ponce (Scarpa)
Escenografia:
Elisa Sanz
Vestuari:
Elisa Sanz
Il·luminació:
Carlos Alzueta
So:
Raúl Bustillo
Producció:
Iraya Producciones
Sinopsi:

Juanjo Puigcorbé i Pere Ponce protagonitzen un duel escènic d'altura. Juan José Afonso dirigeix aquesta obra de Juan Mayorga, que ha suposat la tornada al teatre de Puigcorbé després de dues dècades allunyat dels escenaris.

Una nit, el crític teatral Volodia rep la inesperada visita de Scarpa, autor de l'obra que acaba de veure i sobre la qual està a punt d'emetre un judici. Durant la seva llarga trobada, surten a la llum dues opinions molt diferents sobre el teatre, però també dues maneres de concebre la vida. En definitiva, dos homes enfrontats entre si i també amb ells mateixos. Mayorga reconeix que la temàtica de l'obra no és el teatre, sinó la trobada de dos homes necessitats d'afecte i respecte que no distingeixen les fronteres entre la vida i l'art.

Crítica: Si supiera cantar, me salvaría. El Crítico

26/01/2014

Un mal moment el té tothom...

per Marc Sabater

Que Juan Mayorga és un dels grans de la dramatúrgia espanyola està fora de qualsevol dubte. Però cal dir-ho, així d'entrada, perquè algú podria pensar el contrari després de veure Si supiera cantar, me salvaria. El crítico, que recala a Barcelona després d'una mica més d'un any de gira per Espanya. Sort que en aquesta ciutat hem pogut veure i gaudir d'altres texts de l'autor madrileny, sense anar més lluny el magnífic Himmelweg que Raimon Molins va dirigir i protagonitzar fa encara no dos mesos a la Sala Àtrium. Sort, perquè tots aquests precedents apuntalen la indubtable reputació de Mayorga i fan concloure que El crítico és, simplement, un mal moment en una trajectòria brillant. 

I és una llàstima perquè el plantejament de la peça és molt suggeridor. Un crític de teatre, Volodia, arriba a casa després de l'estrena del darrer text d'un autor, Scarpa, al qual té, perquè ens entenguem, crucificat. Quan es disposa a escriure la crítica de l'espectacle, Scarpa irromp a casa seva i entre els dos comença un duel dialèctic que escala des del fet teatral fins a l'existència vital. Un combat (tractant-se de Mayorga, òbviament de boxa) entre dos homes que s'admiren i s'odien mútuament i es necessiten l'un a l'altre perquè, en el fons, són dues cares de la mateixa moneda. Enmig de tot plegat, en el rerefons, apareix la història d'una dona, críptica i mal explicada malgrat ser el desencadenant tant del desenllaç com del propi títol de l'espectacle.

El problema és que transcorreguts els vint primers minuts de la funció, molt interessants i farcits de diàlegs brillants i frases per rescatar, l'obra entra en caiguda lliure. El text es densifica, s'enterboleix, es recargola sobre si mateix, el mordent desapareix i el tedi s'apodera del conjunt, espectadors inclosos. Tampoc hi ajuda la direcció de Juan José Afonso, que deixa desatesos els personatges i sembla centrat en construir un espectacle bonic, amb una escenografia fins i tot un pèl onerosa, unes projeccions innecessàries i un efecte final incomprensible. Abandonats a la seva sort damunt del ring, els dos actors fan el que poden, tirant de la seva solvència per portar el vaixell a port en les millors condicions possibles. Juanjo Puigcorbé en surt indemne gràcies a un treball aplomat i Pere Ponce resol el seu personatge amb dignitat. El seu esforç, però, topa contra una platea que, molt em temo, ha acabat desconnectant de l'espectacle bastant abans del final.