La resposta

Teatre

informació obra


Direcció:
Sílvia Munt
Intèrprets:
Emma Vilarasau, David Selvas, Carme Fortuny, Ferran Rañé, Àlex Casanovas, Àngels Gonyalons, Eduard Buch, Macarena García
Il·luminació:
David Bofarull
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Albert Pascual
So:
Jordi Bonet
Vídeo:
Daniel Lacasa
Ajudantia de direcció:
Daniela Feixas
Producció:
Josep Domènech
Autoria:
Stephen Karam
Adaptació:
Ernest Riera
Sinopsi:

Una gota d'amor i una altra de verí. Tant se val que parlem de pares i fills, de parelles o d'amics... Les relacions que els humans establim entre nosaltres rarament són clares i senzilles. Ho veurem examinant-nos a nosaltres mateixos o potser anant al teatre per passar una tarda assolellada en una casa de Donegall, a Irlanda. Allà, en Tom, un escriptor respectat, i la Daisy, una antiga pianista que avui és una esposa perpètuament amoïnada pel mal estat de les finances familiars, reben la visita d'un agent literari nord-americà. Potser aquest visitant els podria facilitar els diners que necessiten, però potser la contrapartida que l'agent demana és un preu massa elevat per a la parella. Quina resposta li donaran? Mentre s'ho rumien, en Tom i la Daisy rebran la visita dels pares d'ella, una parella d'edat en plena crisi, i d'un matrimoni amic i amb les butxaques ben plenes.

Sílvia Munt fa realitat un vell projecte personal i porta a l'escenari l'obra d'un autor irlandès que, a Catalunya, coneixem especialment per muntatges com Afterplay (vista el 2013), Traslations (2014) i Dansa d'agost (2016). La directora té a la seva disposició un repartiment de luxe encapçalat per Emma Vilarasau i David Selvas però que aplega molts altres grans noms de la nostra escena.

Crítica: La resposta

06/07/2018

Un acudit desesperat

per Jordi Bordes

La direcció de Sílvia Munt acostuma a ser molt clara, sense gesticulacions innecessàries. El seu mèrit és que el càsting transmeti realitat en una trama que ella considera interessant. Després de celebrades direccions com El preu o, darrerament Les noies de Mossbank road, ara ha triat un text de Brian Friel. És un dramaturg gran expert de Txèkhov.

Fa uns anys, Imma Colomer (Premi Gonzalo Pérez de Olaguer 2017 concedida per la crítica i, tot just ara Premi Margarida Xirgu, a mans de l’ADB) signava la direcció d’Afterplay en una trobada imaginària entre dos personatges dels clàssics de Txèkhov (Sonia de L’oncle Vània i l’Andrei de Les tres germanes), o Ferran Utzet reconstruïa l’ambient humit i desesperat de Dansa d’agost que feia revifar l’emoció d’una producció mítica del Teatre Lliure. Aquesta posada en escena d’aquest Friel és molt més actual, tot i que el tractament dels personatges i la trama manté aquest final infeliç, incapaç de fer res, per pura hipocresia, per un orgull molt mal entès de Txèkhov.

Munt ha mirat d’aillar el preàmbul i l’epíleg (que trencaria la convenció de temps i espai de la resta de l’obra) amb una filmació. Molt bona decisió. És un exercici que evita el sentimentalisme del pare que visita la filla, ingressada per raons psiquiàtriques, i que reuneix la densitat dramàtica en l’aparent dinar informal al jardí. En aquest estadi d’aparent fraternitat es de van insinunant les ombres que guarda cada relació entre tots els personatges. A tot arreu, hi ha una patètica supervivència i només la dignitat sembla ser la moneda de cànvi vàlida. Però la misèria moral aflora i destrueix cap possible pont. En aquest àpat informal es destapen les cartes. I queda el dubte (potser el és contemporni de tot) de si l’aparent amistat es veurà afectada, o no, per la tempesta d’estiu.

En la sessió de prèvia que vam veure, les interpretacions eren de diferents profunditats. I si la paròdia juga a favor de la trama més circumstancial, no sembla que pugui combinar gaire amb el dramatisme quasi tràgic. Esperem més opinions, pasada l’estrena per veure com s’han afinat algunes decisions de personatge que jugaven (pocs dies abans de l'estrena) a lligues diferents, aparentment.