La resposta

informació obra



Direcció:
Sílvia Munt
Intèrprets:
Emma Vilarasau, David Selvas, Carme Fortuny, Ferran Rañé, Àlex Casanovas, Àngels Gonyalons, Eduard Buch, Macarena García
Il·luminació:
David Bofarull
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Albert Pascual
So:
Jordi Bonet
Vídeo:
Daniel Lacasa
Ajudant de direcció:
Daniela Feixas
Producció:
Josep Domènech
Autoria:
Stephen Karam
Adaptació:
Ernest Riera
Sinopsi:

Una gota d'amor i una altra de verí. Tant se val que parlem de pares i fills, de parelles o d'amics... Les relacions que els humans establim entre nosaltres rarament són clares i senzilles. Ho veurem examinant-nos a nosaltres mateixos o potser anant al teatre per passar una tarda assolellada en una casa de Donegall, a Irlanda. Allà, en Tom, un escriptor respectat, i la Daisy, una antiga pianista que avui és una esposa perpètuament amoïnada pel mal estat de les finances familiars, reben la visita d'un agent literari nord-americà. Potser aquest visitant els podria facilitar els diners que necessiten, però potser la contrapartida que l'agent demana és un preu massa elevat per a la parella. Quina resposta li donaran? Mentre s'ho rumien, en Tom i la Daisy rebran la visita dels pares d'ella, una parella d'edat en plena crisi, i d'un matrimoni amic i amb les butxaques ben plenes.

Sílvia Munt fa realitat un vell projecte personal i porta a l'escenari l'obra d'un autor irlandès que, a Catalunya, coneixem especialment per muntatges com Afterplay (vista el 2013), Traslations (2014) i Dansa d'agost (2016). La directora té a la seva disposició un repartiment de luxe encapçalat per Emma Vilarasau i David Selvas però que aplega molts altres grans noms de la nostra escena.

Crítica: La resposta

26/07/2018

Ecosistema vital

per Núria Sàbat

Novel·lista, irlandès i defensor de la “noblesa” –digueu-ne valors, principis o esperit elevat– literària, en Tom Connoly (David Selvas) estima el seu ofici, malgrat que, creativament i econòmica, visqui uns anys estèrils sobretot des que la seva filla va ingressar en un hospital psiquiàtric a causa d’una malaltia que condicionarà l’escriptura del pare i la vida de la mare, Daisy (Emma Vilarasau), que amorteix el cop amb glops de música i “gin”.

La fragilitat afectiva, però, no és exclusiva dels Connoly, ja que tampoc no se n’escapen l’estrafolària parella d’amics que els visiten –interpretada per un reeixit Àlex Casanovas i una fantàstica i ben tornada Àngels Gonyalons– ni els pares de la Daisy, un matrimoni amb xacres de tot tipus que han arrossegat des de sempre i de les quals ja no podran desempallegar-se, a qui donen vida Carme Fortuny i Ferran Rañé; ni tan sols el jove i eficient David (Eduard Buch), un agent literari texà encarregat de valorar i comprar l’obra dels escriptors irlandesos.

Tots ells conflueixen en un mateix espai, la casa enmig del camp on viu la parella protagonista, que Sílvia Munt converteix en el central, ja que, molt encertadament, condensa l’inici i el final en unes escenes filmades que ens fan conèixer la filla –impressionants silencis i mirades de la jove Raquel Ferri.

Són en hores baixes, i una mica d’alegria –sentida o fictícia–, alguna broma i el relat de velles anècdotes ajuden a suavitzar el fel que hi ha al darrera. Aplegats al voltant d’una taula, compartiran una vetllada que, si bé no podrà oferir respostes, servirà per desfermar llengües (l’alcohol sempre és un bon aliat), costums amagats (com el de destrossar-se només en públic), manies i megalomanies. Durant les gairebé dues hores de funció, les escenes de grup mostren el vessant més pintoresc o costumista, mentre que les revelacions més intimes o personals que configuren la seva individualitat es construeixen en parella: pare i filla, mare i filla, Daisy o àvia i David...

Sílvia Munt és hàbil a l’hora de triar autors i autores que tenen coses a dir i textos que les sàpiguen dir, però també, i sobretot, els actors i les actrius que les han de dir, perquè del que es tracta és que els muntatges abastin un ventall de públic al més ampli possible.

La seva direcció, acurada i atenta al detall, fa lluir un treball interpretatiu afinat, que mostra els diferents registres dels personatges i els fa propers i versemblants.

Sense tenir la força ni la profunditat d’algunes de les seves altres obres, a La resposta, Brien Friel hi construeix un ecosistema vital en què conflueixen la presència del paisatge, les sempre difícils i fràgils relacions humanes i la inestabilitat emocional que, per a ell, esdevé la base de la creació artística.