Novel·lista, irlandès i defensor de la
“noblesa” –digueu-ne valors, principis o esperit elevat– literària, en Tom
Connoly (David Selvas) estima el seu ofici, malgrat que, creativament i
econòmica, visqui uns anys estèrils sobretot des que la seva filla va ingressar
en un hospital psiquiàtric a causa d’una malaltia que condicionarà l’escriptura
del pare i la vida de la mare, Daisy (Emma Vilarasau), que amorteix el cop amb
glops de música i “gin”.
La fragilitat afectiva, però, no és exclusiva
dels Connoly, ja que tampoc no se n’escapen l’estrafolària parella d’amics que
els visiten –interpretada per un reeixit Àlex Casanovas i una fantàstica i ben
tornada Àngels Gonyalons– ni els pares de la Daisy, un matrimoni amb xacres de
tot tipus que han arrossegat des de sempre i de les quals ja no podran
desempallegar-se, a qui donen vida Carme Fortuny i Ferran Rañé; ni tan sols el
jove i eficient David (Eduard Buch), un agent literari texà encarregat de
valorar i comprar l’obra dels escriptors irlandesos.
Tots ells conflueixen en un mateix
espai, la casa enmig del camp on viu la parella protagonista, que Sílvia Munt
converteix en el central, ja que, molt encertadament, condensa l’inici i el
final en unes escenes filmades que ens fan conèixer la filla –impressionants
silencis i mirades de la jove Raquel Ferri.
Són en hores baixes, i una mica
d’alegria –sentida o fictícia–, alguna broma i el relat de velles anècdotes
ajuden a suavitzar el fel que hi ha al darrera. Aplegats al voltant d’una
taula, compartiran una vetllada que, si bé no podrà oferir respostes, servirà
per desfermar llengües (l’alcohol sempre és un bon aliat), costums amagats (com
el de destrossar-se només en públic), manies i megalomanies. Durant les gairebé
dues hores de funció, les escenes de grup mostren el vessant més pintoresc o
costumista, mentre que les revelacions més intimes o personals que configuren
la seva individualitat es construeixen en parella: pare i filla, mare i filla,
Daisy o àvia i David...
Sílvia Munt és hàbil a l’hora de triar
autors i autores que tenen coses a dir i textos que les sàpiguen dir, però també,
i sobretot, els actors i les actrius que les han de dir, perquè del que es
tracta és que els muntatges abastin un ventall de públic al més ampli possible.
La seva direcció, acurada i atenta al
detall, fa lluir un treball interpretatiu afinat, que mostra els diferents
registres dels personatges i els fa propers i versemblants.
Sense tenir la força ni la profunditat
d’algunes de les seves altres obres, a La
resposta, Brien Friel hi construeix un ecosistema vital en què conflueixen
la presència del paisatge, les sempre difícils i fràgils relacions humanes i la
inestabilitat emocional que, per a ell, esdevé la base de la creació artística.
