La resposta

informació obra



Direcció:
Sílvia Munt
Intèrprets:
Emma Vilarasau, David Selvas, Carme Fortuny, Ferran Rañé, Àlex Casanovas, Àngels Gonyalons, Eduard Buch, Macarena García
Il·luminació:
David Bofarull
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Albert Pascual
So:
Jordi Bonet
Vídeo:
Daniel Lacasa
Ajudant de direcció:
Daniela Feixas
Producció:
Josep Domènech
Autoria:
Stephen Karam
Adaptació:
Ernest Riera
Sinopsi:

Una gota d'amor i una altra de verí. Tant se val que parlem de pares i fills, de parelles o d'amics... Les relacions que els humans establim entre nosaltres rarament són clares i senzilles. Ho veurem examinant-nos a nosaltres mateixos o potser anant al teatre per passar una tarda assolellada en una casa de Donegall, a Irlanda. Allà, en Tom, un escriptor respectat, i la Daisy, una antiga pianista que avui és una esposa perpètuament amoïnada pel mal estat de les finances familiars, reben la visita d'un agent literari nord-americà. Potser aquest visitant els podria facilitar els diners que necessiten, però potser la contrapartida que l'agent demana és un preu massa elevat per a la parella. Quina resposta li donaran? Mentre s'ho rumien, en Tom i la Daisy rebran la visita dels pares d'ella, una parella d'edat en plena crisi, i d'un matrimoni amic i amb les butxaques ben plenes.

Sílvia Munt fa realitat un vell projecte personal i porta a l'escenari l'obra d'un autor irlandès que, a Catalunya, coneixem especialment per muntatges com Afterplay (vista el 2013), Traslations (2014) i Dansa d'agost (2016). La directora té a la seva disposició un repartiment de luxe encapçalat per Emma Vilarasau i David Selvas però que aplega molts altres grans noms de la nostra escena.

Crítica: La resposta

16/07/2018

Doneu-me la vostra resposta... Feu-ho!

per Andreu Sotorra

Hi falta molt poc perquè, si un entra al teatre una tarda d'estiu, acalorat i una mica despistat —és a dir, sense saber ben bé què va a veure— es pensi que s'ha programat un Txékhov. Només hi falta la imaginació dels famosos cirerers de «L'hort...». I no és estrany que sigui així perquè el dramaturg Brian Friel (Ornagh, Irlanda, 1929 - Greencastle, Comtat de Donegal, 2015) és un dels prinicpals seguidors —diguem-ne experts— de l'obra de Txékhov i les seves peces dramàtiques respiren aquest alè per tots els porus.

Retrobar-se amb l'autor Brian Friel és un dels regals que de tant en tant ofereix el teatre. Només cal recordar, tot sigui dit de passada, «Translations» i «Dansa d'agost», celebrats muntatges de La Perla 29, o també «Afterplay» (Sala Àtrium). En aquest cas, «La resposta» fuig de la complexitat d'aquelles dues primeres obres o de la fusió passada per l'alambí de «L'oncle Vània» i «Les tres germanes», de la tercera.

«La resposta» és una altra cosa, molt irlandesa encara, però una obra més contemporània que aquelles, tot i que, a jutjar per les piles de manuscrits de l'escriptor protagonista, com que l'obra es va estrenar a l'època de maduresa creativa de Brian Friel, a finals dels anys noranta del segle passat, els llapis de memòria i la revolució digital encara no s'havien apoderat del món del paper com ara.

Sílvia Munt, que es troba en una etapa de direcció teatral molt fructífera, ha encaixat la trama de «La resposta» en un registre cinematogràfic pel que fa al pròleg i l'epíleg de l'obra. Primer, mostrant el «leit motiv» de tot el que vindrà després, amb la seqüència de la filla internada de fa anys per una malaltia mental poc tractada i sense parla en una de les visites que li fa el seu pare, l'escriptor. Després, a l'intermedi, amb unes imatges d'infància de la mare d'ella, recurrent cadira petita per explicar contes al mig de l'escena. I tancant el registre, amb el breu monòleg del pare i les imatges de la filla malalta, per qui escriu tot el que escriu, reclosa a l'habitació del sanatori.

L'obra és molt literària —com tot el teatre, esclar—, però em refereixo a la presència dels escriptors, el protagonista —autor íntegre i de conviccions— i l'amic —oportunista amb best sellers del que la fam lectora consumista demana—, però també per algunes citacions literàries d'altres autors —no hi falta Thékvov— i de referències musicals que relacionen el món de cel·lofana en el qual viuen tots els personatges de «La resposta»: l'escriptor poc prolífic, angoixat per la malaltia de l´única filla del matrimoni; la tendència a la beguda de la mare per fugir del mateix trauma; el pare d'ella, pianista de poca volada, amb mans llargues de robatori com a malaltia crònica; la mare d'ella, metgessa jubilada en procés d'inici de demència senil; la parella d'amics, padrins de la filla del matrimoni, reflex d'un món d'aparença que es desmunta fàcilment; i com un personatge que pivota entre tots, l'agent literari que estudia l'obra de l'escriptor frustrat per adquirir-ne el fons per a una universitat de Texas... però que es desvela que està obligat a fer el contracte per salvar el seu propi lloc de treball.

Hi ha en tots els personatges el procés de decadència o de trencament entre les il·lusions de joventut i la realitat de maduresa. I hi ha també l'empremta que tots porten damunt per la càrrega que, cadascú a la seva manera, arrosseguen amb l'estigma de la filla malalta a qui només sembla que estimi i idealitzi bojament el seu pare, fugint en certa manera de la realitat.

«La resposta» podria ser un drama, però, per ser-ho del tot, caldria que l'ombra fantasmal de tots els personatges es mengés la seva presència, un aspecte que crec que Sílvia Munt ha defugit expressament per aconseguir un equilibri entre el pes del drama i la caricatura jovial d'alguns dels personatges, un equilibri que la il·luminació reforça també amb escenes més lluminoses i d'altres més tènues, de la mateixa manera que la concepció musical arrodoneix l'estat de tristesa d'alguns moments i, sobretot, del pou en el qual viu enfonsada la mare de la filla malalta.

Equilibri difícil per als intèrprets a qui Sílvia Munt ha donat un perfil molt personal per a cadascun, molt treballat. Les escenes silencioses d'Emma Vilarasau (la mare), com la que obre el muntatge, amb una de les seves interpretacions amb menys text dels últims temps, però que requereixen la força de l'expressió vital d'una actriu que sempre ho dona tot al cent per cent. David Selvas (el pare, escriptor) en un dels seus papers recents de més plenitud, sobretot quan arriba al monòleg final que tanca l'obra.

Feliç tornada d'Àngels Gonyalons al teatre de text (l'amiga de la família), després de la temporada d'«El llibertí», ara en un paper a través del qual pot expandir l'alegria de viure, ni que tot sigui simple aparença. Àlex Casanovas, l'altre escriptor, parella d'ella, té l'oportunitat de desdoblar el seu personatge en dos: el més serè, entusiasta, animant el seu amic a buscar l'èxit, i el de sortida, borratxo, amb un punt de comicitat que no passa mai de la ratlla.

Carme Fortuny i Ferran Rañé són els avis de la filla malalta, que van de visita a casa de la filla, dos papers essencials que l'un i l'altre broden des del posat senyorívol de doctora d'ella al lúdic i esbojarrat exmúsic de pub d'ell. I entre tots, Eduard Buch, l'agent literari —amb intervencions enèrgiques i imprescindibles— un personatge que sembla secundari —els altres gairebé l'ignoren—, però que acaba sent el pal de paller al voltant del qual es mouen els interessos de tots.

Menció a banda, esclar, el paper cinematogràfic de l'actriu Raquel Ferri, la filla internada malalta, que dota el muntatge d'un aire clàssic, que la posada en escena manlleva relativament amb una escenografia austera, entre elegant i decadent, amb dos plans separats per un cortinatge i, sempre, amb un mirall gegant al fons que sembla que vulgui reflectir metafòricament la doble vida de cadascun dels personatges. La resposta de «La resposta» de Brian Friel, esclar, queda suspesa en l'aire potser perquè ja ho adverteix l'autor en el títol original: «Doneu-me la vostra resposta... Feu-ho!». (...)