Eva contra Eva

Teatre

informació obra


Autoria:
Pau Miró
Direcció:
Sílvia Munt
Intèrprets:
Emma Vilarasau, Nausicaa Bonnín, Eduard Farelo, Andreu Benito, Marissa Josa
Escenografia:
Enric Planas
Il·luminació:
David Bofarull
Vestuari:
Míriam Compte
So:
Jordi Bonet
Vídeo:
Daniel Lacasa
Ajudantia de direcció:
Tilda Espluga
Interpretació musical:
Jaume Vilaseca
Sinopsi:

Dues actrius de generacions diferents han d’interpretar un mateix personatge.

Eva contra Eva és una comèdia inspirada en el clàssic All about Eve, de Joseph L. Mankiewicz. Dues actrius, de dues generacions ben diferenciades, han d’interpretar un mateix personatge. En aquesta coincidència topen dues maneres d’entendre la vida i la professió. L’actriu més jove lluita per aconseguir l’oportunitat de donar-se a conèixer. L’actriu més gran s’esforça per no permetre que el pas dels anys la faci desaparèixer dels escenaris. Però això no les converteix necessàriament en enemigues, sinó que tenen mirades complementàries i poden aprendre l’una de l’altra, sense cap necessitat de destruir-se. Se n’adonaran o acabaran devorant-se?

Els cinc personatges d'Eva contra Eva (el director, el crític, la representant i les dues actrius) fan servir el teatre per parlar de la vida i la vida per parlar del teatre. S’entreguen a aquesta professió amb tanta intensitat i devoció que sovint perden la capacitat de riure’s de si mateixos. I és en l’excessiva transcendència que atorguen a les seves vulnerabilitats, que es converteixen en meres vanitats, on rau la comèdia. Shakespeare deia que l’objectiu del teatre és posar un mirall davant dels espectadors per poder-hi reflectir les virtuts i els defectes de cada època. Tant de bo al mirall que ofereix Eva contra Eva puguem veure algunes de les nostres imperfeccions contemporànies amb un somriure a la cara.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Eva contra Eva

13/09/2021

¿Tot, tot, tot sobre Eva...?

per Andreu Sotorra

Doncs, això... que als espectadors se'ls xiula que diu que diuen que han fet una obra de teatre de la mítica pel·lícula del 1950, «Tot sobre Eva (All About Eve)», del realitzador Joseph L. Mankiewicz (6 Oscars de l'època d'entre 14 nominacions!) —que el cèlebre director i guionista ja va fer a partir del relat breu «The Wisdom of Eve», de l'actriu i autora Mary Orr—, i alguns corren cap al teatre convençuts que hi veuran una rèplica del tàndem en blanc i negre d'Anne Baxter i Bette Davis. Però el teatre no pot ser mai el cinema.

I el que l'actor i dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) fa i no enganya és una lectura lliure i al seu gust del clàssic de Mankiewicz per parlar del teatre dins el teatre i per parlar de la vida que inevitablement es fusiona amb la vida del teatre. Si, a més, qui hi ha darrere el teló, a la direcció, és una altra actriu que ha festejat sovint amb el cinema, Sílvia Munt, no ha d'estranyar que la influència cinematogràfica hi sigui en tot el muntatge, ni que en la primera escena la presència d'un mirall-pantalla de camerino i una càmera de vídeo en directe no se sàpiga ben bé què hi fan, una opció que s'entén una mica més en les escenes següents quan es fa evident allò que deia al principi, que el teatre no pot ocupar l'espai del cinema i que el registre de la filmació d'exteriors i els efectes dramàtics és un registre només permès al llenguatge dels cineastes.

Dit això, tornem al teatre, que és el que és el muntatge «Eva contra Eva», i que si allà, fa més de mig segle, eren Anne Baxter i Bette Davis les protagonistes, aquí són Emma Vilarasau i Nausicaa Bonnín qui es fan amb els dos icònics personatges de l'actriu madura i estel·lar i l'actriu jove que ho vol arribar a ser.

I és en aquest “tête à tête” on rau la força de la dramatúrgia de Pau Miró i Sílvia Munt que, malgrat el tàndem protagonista, cau inevitablement cap a l'aura que l'actriu Emma Vilarasau ja fa temps que s'ha guanyat a pols entre els espectadors que la segueixen i que —un fet força inusual en espectacles d'autoria local— ja comença a experimentar aplaudiments amb alguns espectadors fins i tot a peu dret.

L'atractiu del guió de Mankiewicz / Miró és que allò que debaten les dues actrius —la que va de tornada i la que arriba— podria ser també allò que debatessin Vilarasau i Bonnín: l'embús generacional que els joves troben per fer-se un lloc en el poc temps que tenen per arribar-hi i ser engolits de nou i el mur d'acer que molts troben en les generacions que els van davant. Uns i altres actuen, esclar, en defensa pròpia.

Però ja ho diu Emma Vilarasau: «No tindràs gaire feina. Hi ha pocs papers per a dones grans al teatre». Una afirmació que per a oïdes encara joves sembla més una excusa de mal pagador que no pas una cruel realitat. Aquest discurs sobre el teatre i la vida és el que fa que «Eva contra Eva» transcendeixi el caràcter d'obra teatral i sigui —més de mig segle després— un motiu de reflexió necessari: ¿Es pot prescindir del talent i l'experiència? ¿Es pot trencar la cadena de la tradició? ¿Qui aprèn de qui... els joves dels grans o els grans dels joves?

No és només el duel entre les dues protagonistes l'eix de l'obra. També hi ha moments entre l'actriu veterana i el crític (Andreu Benito), o l'actriu i el director i marit (Àlex Casanovas), o l'actriu i la seva agent (Míriam Alamany), revestit amb el recurs de l'ambigüitat del somni i la realitat. ¿El que Eva viu en aquesta funció especial ho viu de debò o ho ha viscut només com un somni en el seu interior? Un repte més per als espectadors.

Pau Miró, dramaturg, i Sílvia Munt, directora, s'han conjurat per revestir el seu «Eva contra Eva» amb pàtina de “thriller” amb tret inclòs i uns deu minuts d'un fals final a peu de platea —«ep!, Eva, amb la mascareta!»— que aporten un breu monòleg que acosta encara més l'aura de l'actriu als espectadors. Als cinèfils només cal recordar-los que tot, tot, tot... sobre Eva no els ho explicaran. I als espectadors de platea advertir-los que no hi ha res que agraeixin més que el seu actor o la seva actriu preferits se saltin la convenció de les taules i, fins i tot amb els llums oberts de sala, es plantin cara a cara davant d'ells ni que, en aquest cas, sigui per justificar l'espetec final. (...)