Carla Rovira és una artista amb molt de talent i amb un discurs que ja va sorprendre canalla i públic en general des de la seva primera sortida de l'ou com a autora amb Most of all, you've got to hide it from the chicks... Ara, amb molt bon criteri, el nou equip directiu del Teatre Lliure, impulsat per Juan Carlos Martel, li ha brindat una oportunitat d'or: produir-li el primer espectacle de gran format en una sala màgica com la Fabià Puigserver. Ella es va atrevir a agafar el repte, i parlar d'un tema que li preocupava i que, com afecta a tothom, podria atrapar un ampli ventall de públic: la mort. La pega és que, ampliant el radi d'acció, en comptes de donar major profunditat a l'acció, aquest ha acabat resultant superficial, un punt gratuït i emborraxant-se de llums, càmeres i espais que han ofuscat les idees que es perseguien.
Evidentment, Carla Rovira ha mantingut la seva forma teatral, artesanal, d'anar coneixent d'un tema i anar posant capes a la idea inicial fins al punt d'arribar a girar-la com un mitjó (a Màtria parlava de la memòria històrica i va acabar adonant-se que la memòria només parla dels homes i no de les dones que van patir tant o més la guerra i la postguerra). Però aquest cop el procès, les contradiccions honestes plantejades a públic, han quedat massa enterrades per un humor negre, més aviat tronat. Veient el muntatge, s'intueix la voluntat de formar el repartiment a partir de les aproximacions (personals o laborals) amb la Mort. Però a diferència dels Titzina Teatre, que van treballar en una sala de vetlla per construir Éxitus, les referències al seu contacte amb la mort són tant evidents que li treuen màgia, lucidesa. El gran problema de la peça és que volent commoure només distreu. I en part, perquè les escenes més dramàtiques les esterilitzen passant-les per la càmera i representant-les en un set (en l'auricula de la sang neta, la que ajuda a créixer).
Si va utilitzar la trama de Hamlet per abordar la llibertat d'expressió (Calla, Hamlet, calla, Temporada Alta, 2018), ara s'han servit de Faust per posar en qüestió la Mort. Rovira, hàbil en integrar l'actualitat a l'escena, converteix el doctor Faust embogit de poder en la causa de l'escalfament global del planeta. (Faust es col·loca en l'auricula esquerre, la que rep la sang bruta, i l que marca el desgast, l'aproximació a la mort). Sortosament, sempre ens quedarà Katastrophe dels Sr. Serrano per veure que la humanitat pot ser capaç d'eliminar-se i acabar amb el Planeta, però no amb la matèria). I el rètol de Llibertats Presos Polítics i el funeral als contenidors de plàstic (grocs!) amb una aparença espectacular a un fèretre mentre va erigint del fossar, és tota una altra pintada evident inconformista, que taca el seu espectacle d'actualitat i indignació.
Rovira va fer bé rebent l'encàrrec. I sent valenta en la seva manera honesta de treballar. Però, potser hagués estat bé, un ull de fora que li advertís. Potser tampoc ho hagués revisat, però hagués estat una oportunitat de redreçar aquesta oportunitat. Que no serà l'única. Que no ha de ser l'única. Perquè Carla Rovira i el seu equip encara ens han de d'enlluernar moltes altres vegades amb la seva veritat tant directa, un punt mofeta (com el cant de David el Gnomo, l'únic que ens ensenya a morir, amb la seva ingenuïtat). És molt bo que la mirada la mort de Carla Rovira soni ben diferent a la d'Angélica Liddell (Una costilla sobre la mesa. Madre), o a la d'Àlex Rigola (Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers). És la seva mort. Però sembla que la grandiositat de l'escena l'ha perdut aquest cop.
