Vist el dijous, 12 de desembre de 2019 al Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona
Literalment, l'espectacle comença amb 'el cor en una safata'. Tota una declaració de principis de la creadora Carla Rovira, de la qual ja vaig comentar la inspirada creació per a públic infantil i juvenil (més el segon que el primer, si entenem que és a partir dels 9 anys) ‘Most of all you’ve got to hide it from the chicks’ a l'Antic Teatre de Barcelona. Sempre ha fet espectacles 'diferents' i aquesta no és l'excepció, doncs vol fer discurs mitjançant el teatre, explicar aquelles coses que vol dir, sense importar que es noti, ni la necessitat de la 'quarta paret'.
Partint d'una sala d'espera on algú té un ésser estimat que es debat dins d'un quiròfan entre la vida i la mort, assistim a un recordatori inequívoc a un fet que tots coneixem, però que (afortunadament, segur) no tenim present en el nostre dia a dia, i és que, *com deien els romans als generals que tornaven a Roma victoriosos de les batalles, 'Recorda que has de morir', memento mori.
I ho fa, fora d'aquesta sala d'espera, que forma part de l'espectacular escenografia, també en diversos formats i situacions, com ara un repàs dels protocols de com s'ha de donar la notícia de la mort a un hospital, a les persones que hi són presents. O en un show televisiu ple de llums i glamour recordant-nos les diverses formes de morir. També ens recorden que el món, així com sona, va cap a la destrucció, a través de les mortals ferides que li etzibem des de fa temps, contaminant i matant espècies sense control. En això, ens auxilien Faust i Mefistòfil, en una curiosa metamorfosi de l'intercanvi de l'ànima del primer per una vida regalada i aconseguir tot allò que vol, atorgada pel segon.
També hi ha moments d'un surrealisme que ens deixa parats, com ara tots els actors anant a quatre potes i repetint un mantra amb una sil·labació monòtona. I ben al contrari, en la interpretació d'una preciosa cançó de desamor (com el 99% de les bones cançons d'amor) amb un piano acompanyant. Però on ja es supera qualsevol expectativa és quan la Carla es posa el vestit de David El Gnom i ens explica la seva mort tal com ella la va entendre sent una nena i veient la sèrie, quan aquest personatge es transforma en arbre. La única cosa esperable després d'això, seria que tots els actors de l'espectacle, també de gnoms, interpretessin 'Eres tu' de Mocedades canviant el sentit de la lletra, per a explicar-nos quin serà el nostre final (com a individus i com a espècie).
Certament, aconsegueix l'objectiu de recordar-nos allò que molts de cops volem -insistentment- oblidar. Ara bé, d'una forma personalíssima, i que a alguns agradarà més que a d'altres. Particularment, trobo que per a la posada en escena i l'aire de la proposta, molts dels textos resulten excessivament literaris i dits amb una pressa incomprensible, donada la gravetat del tema... i sobretot, el dubte que la parafernàlia del gran muntatge, complex, ple d'espais i amb una gran complexitat tècnica (incloses un munt de projeccions), sigui necessari per a transmetre una veritat tan evident, tan íntima i seriosa. I de retruc, que facin difícil portar aquest espectacle a una gira fora del Lliure.
En resum, un espectacle que ens sorprendrà, però que dramatúrgicament pot saber-nos a poc, que probablement donaria més de sí amb un format menys grandiloqüent i que no recomano a persones que estiguin passant per un moment emotiu baix.
