Una. Raquel Cors

Teatre

informació obra


Ajudantia de direcció:
Raquel Cors, Col·laboració artísticca Carlota Subirós
Sinopsi:

Eva Lyberten, icona del cinema softcore espanyol dels anys 70 i 80, puja a escena per explicar-nos la seva història. Ara que té 60 anys, compartirà el seu passat amb nosaltres seguint el relat de les imatges que la sobreviuran: les seves pel·lícules eròtiques. La identitat, el desig i la ficció seran analitzats a través dels seus films de l’època del destape espanyol, al segle xx.

Una peça entre el documental i la ficció que reflexiona entorn de la imatge eròtica que es projecta en el cos de la dona, en com creem i com mirem aquestes imatges –les públiques i les més íntimes–, i en les tensions entre l’esfera individual i la col·lectiva, el desig i la ficció o la icona sexual i la dona. Un estudi de la mirada i del ser mirat, d’allò que és visible i d’allò que es resisteix tossudament a ser-ne.

Una és el resultat del Projecte Empremta del Teatre Lliure, un traspàs escènic entre Carlota Subirós i Raquel Cors.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Una. Raquel Cors

27/11/2020

La profunda llibertat de'n Iago Pericot

per Jordi Bordes

El director Iago Pericot (1929-2018, Premi de la Crítica 2017, entre molts altres guardons) va ser un artista que va voler plasmar sempre la seva independència. Beligerant en les convencions fins al límit (Guillotina) s'havia decantat per la bellesa (MozartNu) i també per la ingenuïtat (Adam i Eva). La jove Raquel Cors i Daniel Lacasa, potser sense saber-ho han invocat el seu esperit amb aquesta proposta tant suggeridora com monumental, tant evident com lúcida; tant tèrbola per l'univers de la cossificació en les pel·lícules eròtiques dels anys 80 com alliberadora...)

Tot i que no estigui cridat a un públic popular, el cos jove de Lyberten enamora la càmera des de la llibertat. La dramatúrgia de Cors i Lacasa alternen les veus en off, amb els fragments de pel·lícules i fotografies del bagul de Lyberten. I també deixen espai per al saxo desfermat de Mireia Tejero que permet la coreografia alliberadora de la Lyberten de 62 anys. Una persuadeix amagant el sexe: en comptes del glamur fals i empostissat del Playboy de torn, hi ha la veritat de la primera persona, implacable. I, oh sorpresa!, la seva confidència resulta n ovament alliberadora.

El testimoni de Lyberten, que va estar perseguint Raquel Cors durant mesos tot i assumint la possibilitat que hagués mort (una peripècia no tant estranya com ha explicat algun cop en Pavlovsky), permet imaginar en què s'haguessin transformat mites de la transició de la nit barcelonina com Copi (Copi i Ocaña al purgatori), Ocaña (Ocaña, reina de las Ramblas) o Christa Leem (amb stripteases que Joan Brossa en faria dramatúrgia: Laberint Striptease). O, una mica més tard, Paco Alonso (Paquito forever) . Tots quatre exemples van rebentar les vergonyes del franquisme amb la provocació durant la transició. Gratuïta, o no, va marcar un esclat amb el que els artistes van recuperar el carrer. L'ímpetu vital dels personatges citats, van escurçar-los dramàticament la vida. Si avui fossin vius, probablement seguirien amb aquesta llibertat envejable, individual i intransferible de la Lyberten.