De vegades hi ha propostes que et transmeten la sensació d’haver quedat tan ( en gran mesura, comprensiblement )enxampades pel personatge en el qual es centren, que finalment presenten serioses dificultats per tal de poder anar una mica més lluny del tribut contingut en aquest procés de fascinació. I aquest pot ser una mica el cas de l’espectacle que ha construït Raquel Cors ( comptant amb Dani Lacasa pel que fa a l’elaboració de la dramatúrgia) a l’hora d’apropar-se a una figura emblemàtica d’aquell cinema Softcore que va fer furor durant els ara tan qüestionats anys de la transició política espanyola. Un cinema Softcore que jugava implícitament amb aquell erotisme al límit que no acabava de donar mai el pas cap el contingut més explícit, per tal de no traspassar aquella llavor llegendària frontera pornogràfica que ara està a l’abast domèstic de tothom amb un simple clic. I un cinema Softcore que llavors es presentava massivament com una nova conquesta de la nova llibertat que s’estava instal·lant en aquell Estat que tot just acabava de sortir del pou fosc de la dictadura. Plantejar-se el grau d’explotació que podia incloure aquesta mena de cinema i/o intentar oferir d’ell un anàlisi sociològic crític, semblava llavors un exercici reservat a minories molt minoritàries, disposades a amargar-li a les majories la festa de la llibertat recent estrenada.
La figura emblemàtica d’aquell cinema a la qual s’ha volgut apropar Raquel Cors és la de l’actriu Eva Lyberten, nascuda fa ara 62 anys (els compleix el 20 de desembre) amb l’artísticament no massa suggestiu nom( la nostra protagonista se’l va canviar de seguida que va poder) d’Herminia Benito Durante. Segons sembla, va ser l’impacte que li va provocar la contemplació al museu del Prado del magnífic díptic pictòric que Dürer li va dedicar als nostres primers pares , el que la va decidir a adoptar el temptador nom d’Eva. I adoptant alhora un cognom amb sonoritat estrangera que connectava també amb la ja esmentada febre de llibertat que corria pel territori, l’Eva va assolir el cim del cinema eròtic local amb títols com ara “La zorrita en bikini”, “¿Podrías con cinco chicas a la vez?”, “Viciosas al desnudo” o aquella “La caliente niña Julieta” que va rebentar taquilles com no ho havia fet encara cap altre pel·lícula del gènere. Pel·lícules en la majoria dels casos nascudes a la factoria d’Ignacio F. Iquino, potser el més hàbilment conjuntural dels nostres productors/directors. I és que, amb un olfacte empresarial inqüestionable, Iquino va saber passar com si res del cinema negre a la barcelonina dels anys 50 que de vegades presentava una ombra de crítica social , a aquell cinema de quinquis dels 80 escorat cap el sensacionalisme, sense oblidar la seva dedicació a l’espagueti western dels 60, els seus succedanis jamesbondians nascuts a l’ombra del 007 de Connery o , fins i tot, les seves picades d’ullet patriòtiques servides amb notable moralina de per mig: la Passió d’Esparraguera servia com a rerefons de l’acció a “El Judas”, la primera pel·lícula estrenada en versió catalana (el 1952) des del final de la guerra. Doncs, i tornant a l’Eva, és ella qui ens explica en un dels moments més agraïts d’aquesta proposa l’ús conciliador que feia Iquino de les barres de xocolata que guardava a un calaix del despatx , quan mantenia amb les seves estrelles unes entrevistes de treball en les quals no havia mai l’opció de discutir-li al cap cap de les seves decisions.
El cas és que la saborosa anècdota serveix alhora per reafirmar-me en l’idea que , davant del potencial que presentava un personatge com ara l’Eva, la Raquel s’ha quedat a mitges, sense saber-ne aprofitar totes les possibilitats, Tal i com explica també l’Eva tot just iniciar-se l’espectacle, a inicis de l’any 2019 va rebre un mail que la Raquel li enviava sense estar-ne segura que arribaria a la seva destinatària. I ja posats, sense estar tampoc segura de si aquesta destinatària es trobava encara al món dels vius, perquè les persones que li havien parlat d’ella a la Raquel i que havien conegut a l’Eva feia anys, li havien perdut la pista feia també molt de temps. L’Eva va deixar aviat del tot clar que estava ben viva, que seguia posseint una ment ben lúcida, i que estava ben disposada a participar activament en aquesta mena de singular “revival” . Un “revival” en el qual hi tenen cabuda algunes de les imatges públiques que van cimentar la seva popularitat, mentre reflexiona sobre la perplexitat que provoca saber que hi haurà persones que es seguiran masturbant amb aquestes imatges quan ella ja no sigui viva. Però en el qual hi trobem també aquelles altres imatges que pertanyem al territori de la intimitat, com ara aquella foto de la primera comunió que li serveix per a disseccionar una mica el seu entorn familiar més proper. Tot plegat, sense cap mena de pretensió de dibuixar un itinerari biogràfic lineal . I tot plegat, alternant les paraules amb un mesurat exercici de coreografia puntuat sempre de forma contundent pel saxo de Mireia Tejero.
Lyberten juga amb tota llibertat a puntuar records, anècdotes i reflexions sense intentar donar-li al contingut l’estructura tancada d’un guió precís amb certa estructura cronològica . I entre aquestes reflexions , aquests records i aquestes anècdotes, hi apareix sovint la dicotomia que sorgeix – per exemple, en el terreny de les relacions personals – quan l’altre confon la imatge fictícia amb la imatge real . I/o quan l’altre, no solament es nega a entendre aquesta diferència, sinó que s’entossudeix en transformar la persona real en allò que projecte el seu propi imaginari. Quelcom que en una relació de parella pot acabar desembocant en un infern domèstic ple d’abusos i maltractaments, com li va passar a ella mateixa. Però aquí és on trobes a faltar una major incidència de la dramatúrgia, una major capacitat per anar més enllà d’aquesta puntuació que sovint apunta cap a indrets finalment poc o gens explorats . Som, cal insistir, davant una figura ben representativa d’una industria ben emblemàtica que durant els anys de la transició va jugar un paper ben significatiu en l’imaginari col·lectiu; una industria que adquiria també un cert valor simbòlic com a visualització dels canvis socials, polítics i morals que en principi s’estaven produint . Som, d’altra banda , ficats al territori de la ficció eròtica i dels fantasmes que genera. Dels nivells d’explotació que sovint s’associen amb o sense raó a l’industria cinematogràfica vinculada a l’erotisme o la pornografia. Som també davant una persona que va ser testimoni directe de com funcionava aquella industria als heroics dies del “destape nacional”. Som davant d’una actriu a la que veiem després actuar com a “performer” en el Madrid de la “movida” . Som davant d’una dona que després d’entrar discretament en el tema dels maltractaments , deixa anar també una mica com de passada una forma molt personal d’entendre la maternitat.
Però entre les notes del saxo i les lleugeres evolucions coreogràfiques de l’Eva, tot aquest munt de possibilitats acaba restant una mica massa en un segon pla. Els escenaris vitals de l’Eva i les seves successives metamorfosis en tenen quelcom de retrat de tota una època revestit alhora d’acte de reafirmació personal. Però en podrien tenir molt més. I aquí és on la dramatúrgia, fascinada pel personatge, no acaba de projectar-lo en tota la seva dimensió, no acaba de captar totes les possibilitats que li ofereix.
