Eva Lyberten, icona del cinema softcore espanyol dels anys 70 i 80, puja a escena per explicar-nos la seva història. Ara que té 60 anys, compartirà el seu passat amb nosaltres seguint el relat de les imatges que la sobreviuran: les seves pel·lícules eròtiques. La identitat, el desig i la ficció seran analitzats a través dels seus films de l’època del destape espanyol, al segle xx.
Una peça entre el documental i la ficció que reflexiona entorn de la imatge eròtica que es projecta en el cos de la dona, en com creem i com mirem aquestes imatges –les públiques i les més íntimes–, i en les tensions entre l’esfera individual i la col·lectiva, el desig i la ficció o la icona sexual i la dona. Un estudi de la mirada i del ser mirat, d’allò que és visible i d’allò que es resisteix tossudament a ser-ne.
Una és el resultat del Projecte Empremta del Teatre Lliure, un traspàs escènic entre Carlota Subirós i Raquel Cors.
Una, que es pot veure fins al 13 de desembre a l'Espai Lliure de Montjuïc —a partir del 4 de desembre estarà també disponible a la Sala Online del Lliure— és una proposta de teatre documental ideada i dirigida per Raquel Cors. La protagonitza una icona del cinema eròtic dels anys setanta i vuitanta, Eva Lyberten, que és secundada musicalment i performativa per la saxofonista Mireia Tejero.
L'escenografia de Lola Belles consisteix en un dispositiu blanc amb una plataforma circular i una enorme pantalla de projeccions. Un micròfon il·luminat i solitari espera la irrupció d'Eva Lyberten —pseudònim d'Herminia Benito—, mentre un diàleg en off remet a la gènesi de l'espectacle i sentim el missatge que la directora, Raquel Cors, li va fer arribar a la intèrpret després d'una llarga recerca. En pantalla ens rep la imatge desenfocada de l'actriu de jove; poc a poc anirà adquirint nitidesa.
Herminia Benito —un nom que, segons confessa, li anava molt gran— va néixer l'any 1958 a La Torrassa. Als quinze anys va marxar de casa per dedicar-se al cinema. Ja com a Eva Lyberten, va començar a sortir a les portades de revistes com Interviú o Lib i a actuar en pel·lícules softcore. Per introduir-nos a la seva mirada de quan era adolescent i se sentia atreta per una vida més lliure, fora de les convencions morals del franquisme, ens parla de la fascinació i la commoció que va sentir, amb només onze anys, davant l'Adam i l'Eva pintats per Dürer. Però el nu femení, que ella volia elevar a la categoria d'art, era tractat per la indústria com una pràctica del tot codificada, mercantilitzada i posada al servei del plaer masculí.
Una foto on Eva Lyberten, jove i nua, apareix fent de model a casa d'un potentat a Niça es confronta amb la dona d’ara, de seixanta-dos anys, que, vestida de negre sobre una superfície blanca, imita aquell mateix posat. Aquesta acció mínima ve plena de les reflexions que vehicula una veu en off sobre el gest reflex d'arquejar l'esquena i tocar-se els cabells com una postura recurrent, milers de vegades repetida, que ens fa viatjar fins l'any 1953 i la primera Playboy, amb la foto de Marilyn Monroe a la portada. La revista de Hugh Hefner va suposar l'inici de la moderna pornografia i va impulsar o reforçar aquella concepció de la masculinitat impregnada de volubilitat i ludisme —una nova militia amoris enfocada als plaers elementals del sexe i del consum— que tan lúcidament analitza Paul B. Preciado a Pornotopía. També a l'Espanya de la Transició, per trencar l’equació entre feminitat, matrimoni i família, es van crear versions pàtries de la veïna hot i lleugera, i es va afavorir un voyeurisme exclusivament masculí. El relat en primera persona d'Eva/Herminia incidirà en diverses ocasions en determinats comportaments del tot naturalitzats i profundament lesius que romanien convenientment ocults sota l'aparent llibertat dels anys vuitanta. Això permet esbossar un retrat d'època que podria haver-se explotat encara més.
Una és una peça molt concebuda entorn de la imatge —el treball audiovisual és a càrrec de Daniel Lacasa, corresponsable amb Cors de la dramatúrgia— i l'espai sonor —dissenyat per Pau Matas Nogué—. En comptes d'acudir a una filmació en temps real, com tan sovint passa en les performativitats documentals, la directora, en una peculiar actualització del Krapp beckettià, recorre a diferents veus enregistrades —corresponents a versions i ecos del passat, reverberacions de pensaments llunyans—, emeses des d'uns altaveus portàtils que trastegen les dues intèrprets. Mireia Tejero dialoga en escena amb l'actriu i contesta algunes de les imatges projectades, o bé les dobla musicalment. S'agraeix la força performativa del libèrrim diàleg entre actriu i saxofonista —que tan aviat interpreta un solo aclaparador com amolla rèpliques plenes d'esgarips i esbufecs—, si bé l'espectador resta àvid de més relat en directe i d'una major profusió d'anècdotes i reflexions per part d'aquest testimoni d'excepció que és Lyberten.
A Eva Lyberten, que va deixar d’existir l'hivern de 1998 —el nom va ser creat com a talismà de llibertat, i potser és per això que van acabar destruint el personatge—, li costava molt veure les seves pel·lícules, i la impactava no reconèixer-s'hi en absolut; percebia la projecció fílmica com una distorsió que fins a cert punt l'avergonyia, i acusava el decalatge entre allò experimentat durant el rodatge i el resultat final —entre l’actriu i l’espectadora—. En cap cas es penedeix de les decisions preses, però sí admet que li ha calgut desaprendre moltes coses per tal de gaudir plenament de la seva sexualitat. Això té a veure, és clar, amb el fet que la representació pornogràfica i l’erotització del cos femení sempre s’han ajustat a la mirada i a la subjectivitat de l’home heterosexual. L’actriu, que després del seu paper com a icona del cinema del destape i musa de la Movida va assumir altres realitzacions identitàries —algunes força amargues—, s'imagina un futur lliure de personatges i ens regala uns apunts per a una pel·lícula que mai no va fer.
Eva Lyberten sap que les imatges la sobreviuran. Una vegada i una altra s’ha buscat en elles per definir-se, però també n’ha fugit i s'ha reinventat infatigablement. L’actriu torna per honrar, manifestament, tots els jos del passat, en un marc i des d’una posició que només les arts vives li poden proporcionar.
Article publicat a Núvol el 8 de desembre de 2020
