(Nota: aquesta crítica correspon al mateix espectacle presentat al Teatre Lliure de Montjuïc el 2005)
La Needcompany parla de coreografia. Però si tota coreografia amaga una història, en aquest cas, la del muntatge «Isabella's room» és de les més narratives, fins a l'extrem que la interpretació té més caràcter específicament dramàtic que no pas coreogràfic.
El fet és que Jan Lauwers s'hi esplaia a l'ample i, sense abús d'elements multidisciplinars —tret d'una minicàmera de vídeo per ampliar segons quines imatges en directe—, aconsegueix un espectacle de dues hores d'una gran força, que posa també la majoria d'intèrprets en el punt frontererer entre l'expressivitat corporal, la música i la dramatúrgia textual.
Esclar que no tothom disposa d'una col.lecció de peces antropològiques i etnològiques heretada del pare —mor el 2002 i a qui el director belga dedica l'espectacle—, i per tant la presència a l'escenari, a tall d'escenografia, d'una exposició de màscares, fetitxes, escultures i altres objectes propis d'un museu o d'una sala de subhastes, que doten el muntatge d'una originalitat difícil d'igualar.
Desconec si Jan Lauwers sap que davant mateix del Teatre Lliure on ha presentat només dos dies «Isabella's room» hi ha el "mausoleum" antropològic i etnològic d'aquest país, esclau del sistema tradicional museogràfic basat en l'estaticisme de la vitrina. En tot cas, l'explotació escènica dels fetitxes de la família que Jan Lauwers fa amb aquest espectacle és una de les utilitats més profitoses que se'n pot treure.
Isabella és una vella dama de 94 anys, cega, que repassa tota la seva història personal, que és a la vegada la història d'un segle, en l'espai d'una cambra de París plena de les peces espoliades principalment de l'Àfrica negra i també d'Egipte.
Amb nou intèrprets, Jan Lawers confegeix un guió que va prenent cos sobretot pel que s'hi diu però també per les reaccions i les actituds de cadascun dels personatges que, al final, formen un gran fresc humà a partir del petit fresc d'un nucli familiar gens convencional: Isabella ha tingut al llarg de la seva vida una setantena d'amants, ha tingut també una relació sentimental amb el seu propi nét, ha viscut al marge dels seus pares —un matrimoni tràgic marcat per l'alcohol i el suïcidi— ha conviscut amb un amant singular, expresoner dels japonesos i supervivent del bombardeig d'Hiroshima, que ha acabat tocat per la Segona Guerra Mundial, i Isabella ha viscut també sempre esperant trobar el seu príncep del desert, metàfora que relaciona tot l'argument amb el fetitxisme de la col.lecció africana.
«Isabella's room» es va estrenar en el passat Festival d'Avinyó [2005]. La seva fugaç presentació d'ara [2005] al Teatre Lliure és una d'aquelles petites perles de la temporada que en una ciutat teatral de debò tindria uns dies llargs de cartellera amb entrades exhaurides. Però la tradició local és la tradició local. I malgrat que la Needcompany porti vint anys d'història, hagi estat en alguna altra ocasió aquí —l'última, fa dos anys al mateix Teatre Lliure amb «Images of Affection»— i hagi estat reconeguda internacionalment pel seu treball, no sembla suficient perquè, en l'última desena d'anys, s'hagi creat un públic suficient que permeti una estada més llarga de companyies com aquesta.
La fugida de l'abstracció del muntatge «Isabella's room» i la seva concepció netament narrativa, a més, esclar, d'un garantit treball interpretatiu que no cau en excessos d'aparador, fan d'aquesta proposta de Jan Lauwers una excel·lent oportunitat per a espectadors no estrictament especialistes, és a dir per a tota mena de públic, i un avís de toc als programadors, sobretot públics, per continuar recuperant la línia d'importació del teatre internacional, que ja va ser molt impulsada entre les dècades dels vuitanta i els noranta, pel Mercat de les Flors, per una banda, i pels difunts Festivals de Tardor previs als fastos olímpics.
