Amb totes les diferències de registre, l'espectacle «It don't worry me», l'últim que ha programat com a convidat la companyia La Ruta 40 a l'Espai Lliure de Montjuïc, recorda la sèrie televisiva noruega «Match» (Martin Lund i Liv Karin Dahlstrom, 2018) on els protagonistes “narren”, com si fos una retransmissió futbolística, tot allò que passa, la qual cosa obliga els espectadors a fusionar mentalment, per la duplicitat, allò que veuen amb allò que els expliquen.
Una cosa similar és la base de l'espectacle de les dues companyies que van fer coneixença al festival d'Edimburg, la catalana Atresbandes i la francoanglesa de Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Amb base de text, tot i que pot semblar que no, primer en off i després en directe i micro en mà —gairebé sense interrupcions— sempre en anglès, els dos protagonistes passen de la invisibilitat des de darrere les bambalines a l'escenari buit, amb la “buidor inspiradora i carregada d'energia històrica del Lliure” que prèviament ha estat “narrada” amb pèls i senyals.
Malgrat que sembli només imprescindible per als espectadors que no parlen anglès, diria que seria recomanable que tothom utilitzés els auriculars que s'ofereixen a l'entrada per poder escoltar també, no pas el que seria l'estricta traducció simultània, sinó una mena d'audiodescripció que no és sinó una altra de les peces integrants de la companyia i que és un element més de l'espectacle i allò que, com deia, l'acosta al recurs de la sèrie «Match».
La proposta planteja les fronteres invisibles entre l'art i la correcció política amb una mirada irònica que capgira els principis de qualsevol creador. ¿Què és primer: l'actuació-reacció o la referència d'aquella actuació? Per això, una pissarra, l'únic element de l'attrezzo, serveix per desgranar i trobar les claus d'allò que s'ha vist. ¿El gat xinès de la bona sort? ¿El Quixot? ¿L'art clàssic? ¿Els nens a la platja de Sorolla? ¿L'Esbart dansari de Sant Cugat? ¿El Pantocràtor?...
La sorpresa salta quan, entre els espectadors, n'hi ha un parell que intervenen —caputxa enfundada— en una mena de col·loqui improvisat, inspirat, diuen els protagonistes, per la pancarta «Democràcia» que hi ha penjada a la façana del Teatre Lliure. I, ja se sap, quan entra la “democràcia” en escena, les intervencions obertes i lliures es poden escapar de les mans de qui dirigeix la performance: el racisme, el Brexit, la independència de Catalunya, el feminisme, la polèmica dels reis negres embatumats i, amb el salt des de la cabina a l'escenari de la veu de l'actriu en off que fa l'audiodescripció, també la rèplica del “feminisme” però vist des de l'altra banda de la barrera.
«It don't worry me», que es podria traduir amb un col·loquial «Tant me fot!», capgira l'ordre de les coses i interpel·la els prejudicis i les normes establertes. I res és com allò que sembla que hauria de ser. Hi ha llampegades d'il·luminació per baixar a l'infern del roig encès, hi ha un mínim vestuari ni que majoritàriament siguin uns calçotets blancs, i hi ha una picada d'ullet —¿hauria de dir mes aviat una “picada de culet”?— a l'estil més estripat de Carles Santos amb el seguiment rítmic de natges que l'actor Albert Pérez Hidalgo fa de la peça musical que dóna títol a l'espectacle i que el 1975, l'actor i cantant Keith Carradine va incloure en la pel·lícula «Nashville», de Robert Altman. Tot un exercici gestual de pompis que les natges immòbils de l'altre actor, Bertrand Lesca, observen amb un deix d'admiració i qui qui sap si també amb un pèl de sana enveja. (...)
