A l’últim soterrani del Italino Grand Hotel està la bugaderia. Allà, un personatge solitari renta, planxa i perfuma els llençols. Viu i somia entre ells i amaga la solitud conversant amb les màquines i jugant amb la seva ombra.
Harold Lloyd es va trobar (qui recorda com?) grimpant per un gratacel i penjat a les manetes d'un rellotge. Buster Keaton era més d'enamorar-se i rebre patacades. Charles Chaplin rarament trobava feina (una excepció evident és Temps moderns) i es moria de gana tot intentant rossegar la sola de la sabata o rampinyant l'última llauna de conserves de la trinxera. Tot aquest preàmbul per situar el darrer treball de La Tal en aquest panorama d'antiheroi enamoradís i bon jan. Que es converteix quasi en un esclau a la sala de rentar roba del Grand Hotel. Però que çés feliç del seu ordre obsessiu. I poruc per mirar de declarar-se a la noia que, carinyosament, li demana tovalloles cada dos per tres.
Aquest personatge tant solitari embogeix quan sent que les màquines i els fantasmes li fan males passades. Però es deixa estimar pels altres companys que l'esperonen des d'altres habitacles solitaris. El seu joc diverteix i entreté notablement. I la canalla s'hi fan còmplices com quan adverteixen a la Caputxeta que el llop li trepitja els peus. L'estètica de La Tal és molt espectacular. Amb una escenografia ampul·losa, que combina molt bé amb l'època daurada de l'Amèrica anterior al crack de 1929. Són un univers que segueix molt coherent al seu Carilló o The incredible box. Certament, mantenen una connexió excel·lent i diverteixen al públic, tot i que es tracti d'una peça molt previsible i sense gaire més discurs que la valentia de declarar-se a qui estima.