A l’escena hi ha una dona i moltes peces de ferro que va manipulant, creant formes i espais diferents amb la intenció de construir un camí que la portarà cada cop més amunt. La història és senzillament el muntatge d’una estructura que el personatge transforma en una gran aventura i en un viatge a través de la fantasia, les emocions i les sensacions. L’espectador té la sensació que la protagonista va resolent un trencaclosques, buscant i trobant les respostes sense saber quines són les preguntes.
Veure com un hàmster investiga una nova gàbia té un punt de buidor perquè tothom sap que, en principi, no hi trobarà la sortida. Ben diferent és l'actitud de l'artista Serena Vione que arriba en una mena de paratge desmanegat i que decideix anar muntant i indagant pel seu nou espai, com si muntés una mena d'aparell per accedir als núvols. Sempre provant de tocar el cel. Sense paraules i amb un desgast notable a la perxa, construeix i posa a prova cada petit element, cada nova construcció.
No té la poesia de Jordi Galí (amb les seves construccions de material ben divers i que només es lliguen amb cordes i el mateix pes de cada element), però sí que remet a un trencaclosques que tothom confia que acabarà construint. Molt àgilment, alterna la construcció (també amb l'ajuda d'un espectador) amb les evolucions acrobàtiques. D'aquesta manera, pot garantir unes figures de qualitat a la perxa (com ara pujar el pal de cap per avall!) amb el joc dramatúrgic. Molt bon treball de tècnica i que, sense necessitat de gran armadura dramatúrgica proposa un viatge del què succeeix als espectadors. Espectacular i molt càlid.