A l’escena hi ha una dona i moltes peces de ferro que va manipulant, creant formes i espais diferents amb la intenció de construir un camí que la portarà cada cop més amunt. La història és senzillament el muntatge d’una estructura que el personatge transforma en una gran aventura i en un viatge a través de la fantasia, les emocions i les sensacions. L’espectador té la sensació que la protagonista va resolent un trencaclosques, buscant i trobant les respostes sense saber quines són les preguntes.
Amb “Iter” l’acròbata Serena Vione fa una proposta que sobretot es basa en la idea de viatge, un trajecte que té com a punt de partida el buit fins arribar al destí, la construcció total d’una perxa xinesa on ella mateixa arribarà al cim més alt gràcies a la seva destresa d’acròbata.
Durant la travessia, que com va dir el poeta “has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures i de coneixences”, l’artista trobarà obstacles, que haurà de superar tan en solitari com amb la cooperació; haurà de cercar, lluitar i posar totes les seves forces perquè les peces encaixin, com si d’un gran trencaclosques vital es tractés i, també, haurà de deixar fluir el temps. Silenci i música dominen aquest espectacle sense text i sobretot les peces de ferro que poc a poc es convertiran en artefacte de circ.
La impressió de conjunt és correcta, però hi manca un tempo més definit i sobretot força interpretativa per implicar l’espectador i poder-li transmetre totes les emocions que s’hi intueixen, més enllà de la correcta execució d’una disciplina tan complicada com la perxa xinesa.