Com mirem els altres i com ens miren? IUanMI, el segon treball de la ballarina i coreògrafa Lali Ayguadé (Akram Khan, La Veronal, Barò d’Evel, Timecode...) després de Kokoro, ens obliga a reflexionar sobre el comportament de les persones davant de fets irreversibles com la mort i els funerals. D’emocions maquillades per la convenció i d’intimitats exposades, per força, a la col·lectivitat. De transformació personal i col·lectiva, de la mirada de l’altre. D’allò privat i allò social, d’allò personal i allò públic. Un espectacle que creua dansa, música i teatre amb dramatúrgia de Jordi Oriol.
Si una cosa es fa evident, a l’últim espectacle de Lali Ayguadé, és que la coreògrafa es mostra rigorosa i reflexiva a l’hora de convertir un detall en la màxima expressió d’un sentiment.
Saber arribar a l’essència d’un sentiment a través del gest no és cosa fàcil i Ayguadé ho aconsegueix quan posem la lupa sobre petits fragments sigui un solo, un duo o un grup de més persones, però quan la valoració obre el prisma cap a una visió global del muntatge, aquest pateix d’una extrema densitat, de pujades i baixades d’interès que entorpeixen la comprensió d’un contingut amb trets surrealistes i excessivament hermètic.
De totes maneres, IUanMI, el segon muntatge de gran format de la coreògrafa, que forma part d’una trilogia sobre la transformació, és una obra notable i solvent que transcorre en un tanatori, en un espai que acull l’evolució d’unes persones que pateixen la pèrdua d’un ésser que ara es viu gràcies a la memòria dels que el ploren.
Una metàfora presideix l’escenari: una gran tela penjada en forma circular des del sostre permet delimitar un espai interior i exterior, i així subratlla les diferents emocions dels quatre protagonistes, dos homes i dues dones que reaccionen amb crits, plors, rialles, faules i absurditats davant la mort.
L’obra, d’evident caire teatral, explora el tall que hi ha entre les emocions i l’actitud, entre allò què és real i què és imaginari. I aquest discurs transcorre no tan sols a través del moviment, sinó que també, mitjançant diversos elements, com per exemple un telèfon, una petita llum i unes grans plantes, que provoquen reacciones futures.
Aquest món de dol és embolcallat per una excel·lent composició musical, autoria de Josep Baldomà, rica en melodies i efectes sonors, així com per la hipnòtica presència i matisada interpretació que realitzen Anna Calsina Forrellad, Nick Coutsier, Marlène Rostaing i Diego Sinniger de Salas, que en escenes es mostren altament brillants com per exemple la que s’amaguen darrere les plantes, en la que els quatre es mouen abraçats mentre reivindiquen el benefici de compartir i “d’estar juntets”, i la que ballen com possessos al ritme de música disco.