IUanMI

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Anna Calsina Forrellad, Nick Coutsier, Marlène Rostaing , Diego Sinniger de Salas
Interpretació musical:
Josep Baldomà
Escenografia:
Xesca Salvà
Il·luminació:
Fabiana Piccoli
Vídeo:
Edu Pérez
Producció:
Elclimamola
Autoria:
Lali Ayguadé
Coreografia:
Lali Ayguadé
Sinopsi:

Com mirem els altres i com ens miren? IUanMI, el segon treball de la ballarina i coreògrafa Lali Ayguadé (Akram Khan, La Veronal, Barò d’Evel, Timecode...) després de Kokoro, ens obliga a reflexionar sobre el comportament de les persones davant de fets irreversibles com la mort i els funerals. D’emocions maquillades per la convenció i d’intimitats exposades, per força, a la col·lectivitat. De transformació personal i col·lectiva, de la mirada de l’altre. D’allò privat i allò social, d’allò personal i allò públic. Un espectacle que creua dansa, música i teatre amb dramatúrgia de Jordi Oriol.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: IUanMI

25/11/2017

Nou pas ferm, encertat, de Lali Ayguadé com a coreògrafa

per Jordi Bordes

Lali Ayguadé segueix persuadida en la transformació. La mort és un fet ineludible que tot mortal periòdicament va coneixent (primer com a familiar i amic, i, al final, com a tràgic protagonista). És un fet inseparable del fet de la vida. La societat occidental no té prou traça amb conviure-hi. Hi ha hipocresia i molta vergonya (que s'amaga darrera les cortines). Ho explica Lali Ayguadé en aquesta entrevista que vam fer-li des de Recomana, per encàrrec del Mercat de les Flors. Si a Kokoro (T. Alta, 2015) reflexionava sobre les ànimes i les diferents percepcions (en la mentalitat cultural i en el mateix ball), ara ha fet un pas més fer en la coreografia. Ha donat un pas enrere perdonar més perspectiva, major amplada al seuu discurs. En molts passatges (sobretot de les intèrprets femenines) es pot percebre el ball trencat, net, i puntualment, ondulant d'Ayguadé (com a Portland). Per moments, fins i tot, amb aquella mirada que es clava al públic fixe i que expressa, des d'un somriure a una boca oberta angoixant, de plor silenciat.

Ayguadé poua en instants difícils de la humanitat, que no sap comportar-se. Llavors, la vergonya s'amaga darrere la cortina. De fet, un quadre similar al que van realitzar els de La Veronal a Siena (en una peça que reivindicaven el Renaixement, com el moment que l'Home era el centre de l'Univers i s'alliberava de la llibertat salvadora i absolutista de Déu, sermonejat des de l'Església de l'època). En aquesta situació estranya, poc assumida, Ayguadé (amb la complicitat novament de Jordi Oriol a la dramatúrgia) hi troba els punts de comicitat. A vegades, histriònica, altres juganeres. I l'espectacle allibera, en realitat. Perquè darrere la cortina no hi ha la por, sni no el record, el joc, la redempció, la manera de reconèixer-se fràgil i d'acceptar de bon grat els ànis de poca traça de familiars i amics, aquelles abraçades que mai s'havien produït i que ara sumen estranyes al comiat definitiu d'un estimat. 

La peça respira sempre en una mena d'inquietud, en una penombra constant. Amb l'angúnia d'un telèfon que rebrà una trucada inoportuna, per anunciar la mort d'algú, novament. Les llums son laterals o amb uns contres que pinten polígons amb arestes detallades i d'angulositat diversa. O neixen les ombres xineses amb uns llums al darrere de la cortina o zenital que descriuen que, en comprtes dle plany, hi ha el ball conjunt, coral, fresc, jovial, intens. La Mort és el resultat de tota una Vida.